Abisme

Ha passat fa pocs dies al meu poble. Uns joves han apedregat el lloc on viuen una família provinent de la immigració, tot expressant el rebuig que els genera gent d’altres procedències. Una reacció animal, inexplicable humanament, que és el resultat dels discursos d’odi que malauradament estan massa en voga en el nostre país. Amb declaracions grandiloqüents sobre la “prioritat nacional”, “primer els de casa” o bé “els estrangers venen a delinquir”, qui ho afirma comença a generar boles de neu que acaben perquè ments simplistes, faltades d’ètica, moral i bondat, transformin les seves frustracions en una croada contra els més febles. Això, no ha passat en un barri conflictiu i tensionat socialment i culturalment per sentits d’identitat que creuen estar en disputa. La població on ha succeït en un entorn rural que ha crescut els darrers anys amb famílies joves de classe mitjana, gent força acomodada, i on la població dita “immigrant” està immensament per sota de la mitjana del país o de la comarca. Un lloc majoritàriament benestant, diríem, amb gent d’arrels culturals gairebé uniformes i on s’exhibeix públicament una catalanitat extrema que facilita actituds discriminatòries. Els “diferents”, pocs i molt ben integrats. De fet, quan escric això, penso que bona part de la gent d’aquesta població hem vingut de fora, no som autòctons, doncs tant estrangers com la família agreujada, si és que la manera de valorar a la gent ha de ser la distinció entre els “meus” i els de “fora”.

Estem davant l’expressió de racisme en estat pur, d’un rebuig de caràcter ètnic i xenòfob, també per l’assignació de distincions de creences religioses que tant hi posen èmfasi alguns discursos criminals que es van normalitzant en el dia a dia de la política catalana i que després alguns ciutadans reprodueixen ja de manera oberta i ostentosa a la plaça pública, a les terrasses de bar o bé a les xarxes socials. També, el menyspreu per a la pobresa. Hi ha una reculada en valors que eren bàsics en la nostra cultura democràtica, igualitària i extremadament respectuosa amb la diferència. També en l’atenció i consideració cap a la baula feble del nostre entorn. Tot això està perdent peu, predomini, de manera molt ràpida. Les idees miserables, discriminatòries, campen amb una naturalitat esfereïdora i la sensació és que només estem davant del començament. Darrere aquest pensament excloent i les actituds bàrbares, no hi ha la llibertat, sinó el totalitarisme. El respecte i la cohesió social és un bé que costa de construir i molt poc posar-lo en crisi. La multiculturalitat és una realitat inqüestionable, també que la diversitat és una característica altament positiva. Com sol passar sempre, els pitjors no són aquells que es presenten amb la cara més racista, discriminatòria i totalitària, els quals provoquen la reacció de les persones dignes que, vull pensar, encara són els més. La majoria social saludable comença a escardar-se, a diluir-se, quan acceptem i donem per bo el discurs relativista, el d’aquells que diuen no ser xenòfobs, però després de l’afirmació sempre hi posen un “però…”

Que hi hagi opcions polítiques obertament excloents -hi ha enquestes que parlen, per Catalunya, ja d’un suport combinat del 30% de l’electorat-, tot i ser molt greu, no és probablement el pitjor. El problema rau en el fet que marquen l’agenda política, cultural i ideològica. Escolto massa discursos que s’hi van assemblant, però, especialment, pràctiques polítiques que no fan sinó reforçar tota mena de prejudicis i actituds que causen repugnància. Veig ajuntaments que retiren ajuts a les entitats socials que treballen en acollida, que tanquen menjadors socials, que retiren transport públic als escolars que el necessiten o bé, fan que els funcionaris de benestar social tractin a nouvinguts desesperats amb una crueltat indigna. Tot això, mentre molts d’ells s’agenollen i branden la seva fe cristiana de manera hipòcrita davant la vinguda del papa. Hi ha massa coses que fan pensar en els anys vint i trenta del segle passat. Aleshores, a Alemanya, la dreta catòlica va considerar l’eclosió de Hitler i el nazisme com un mal menor, com qui havia de servir per posar el seu lloc als jueus, acabant per fer-lo canceller. Em ve a tomb una idea que va escriure el geògraf David Harvey fa uns anys: “Les idees tenen conseqüències i, les equivocades, poden tenir conseqüències devastadores”.