Un calfred ens ha recorregut aquests dies l’espinada. Sentir a parlar de la possibilitat d’una nova epidèmia d’origen víric ens ha fet rememorar tot el que vam viure amb relació a la COVID ara fa sis anys. Malgrat el progrés de la ciència i el predomini de la raó (malgrat tot), les malalties complexes que es contagien pel contacte humà, ens fan respondre com ho feien les persones quan, en època medieval, estaven absolutament a mercè dels elements patògens. Responem de manera irracional, ens domina el temor i actuem com éssers irracionals i insolidaris. Quan hi havia epidèmies de pesta al món medieval, qualsevol sospita de risc de contagi provocava la crema de poblacions i de persones, la purificació pel foc. Hem evolucionat molt en coneixement, en detecció i tractament de malalties, però sembla que no hem millorat en el mateix ritme en actitud i en compromís ètic. Es manté la por no cap el desconegut, perquè l’hantavirus és distingit i explicat, com la possibilitat aleatòria de convertir-se en víctima, marcats pel destí talment fóssim uns empestats. Hi ha alguna cosa de cultura ancestral que es manté, però també abandonar-nos a comportaments poc confiats i escassament socials.
Com sempre en aquests temes, hem assistit en les reaccions al millor i el pitjor tant de la ciutadania com dels responsables polítics de les institucions. Lamentable el govern canari i els partits de l’oposició política a Espanya. Han escampat la desinformació, han estimulat la por i han abonat el terreny per a reaccions insolidàries. Que es qüestionés la possibilitat que el vaixell amb possibles contagiats atraqués a l’arxipèlag, resulta incomprensible i una autèntica immoralitat pels que ho han defensat. Sembla que l’alternativa era abandonar el vaixell i la seva gent al mig del mar. Obscurantisme medieval que, inclús, s’ha confrontat cap al coneixement i l’expertesa científica de part de l’Organització Mundial de la Salut. S’ha combinat el terraplanisme que ha tornat a aparèixer plantejant la malaltia com a una invenció, amb les explicacions conspiranoiques corresponents, amb els discursos tremendistes fets de manera interessada des de la política, intentant crear una irresponsable sensació de desgavell amb un patogen difonent-se de manera incontrolada per tal d’impulsar una reacció antigovernamental que poguessin treure’n rèdit a les urnes. Molts polítics de les dretes, extremes o no tant, s’han apuntat aquest discurs. Ha excel·lit en aquesta funció, però, Fernando Clavijo, president de Canàries, especialment detestables en les seves afirmacions insolidàries i alarmistes i que, a més, ens ha amenitzat amb tota una teoria sobre les capacitats natatòries de les rates.
El cert, és que el govern espanyol ha resolt un tema tan delicat amb humanitat i eficiència. Així ho han reconegut molts països així com nombroses institucions internacionals. Els aprenentatges de l’anterior pandèmia han servit i l’atenció als afectats així com el desplaçament als seus països d’origen s’ha fet amb èxit. Cal ara controlar adequadament els que han contret el virus i evitar una cadena de contagis. El sistema sanitari públic ha respost de manera adequada, així com les institucions estatals, que s’han guanyat resultar confiables. El que una vegada més queda posat en qüestió és el paper de les comunitats autònomes, la majoria de les quals es mostra incapaç de prevenir i actuar adequadament davant les emergències. És reiterat que no actuen i semblen només interessades en el cas de les que governa la dreta, en erigir discursos de culpabilització del govern central, el qual en el moment d’actuar es veu qüestionat per unes suposades competències autonòmiques que, de fet, no s’està preparat per exercir. L’antiestatisme, la deslleialtat institucional de les comunitats resulta justament el contrari de l’esperit que hauria d’acompanyar una estructuració federal, la qual funciona en la mesura que l’esperit és de cooperació i fiabilitat, i no posar en qüestió de manera continuada les regles del joc. Quan el més important és bastir discursos agònics i tremendistes de manera irreal i no col·laborar en la resolució dels problemes reals, la cultura política i el sistema de governança han deixat de funcionar.
Josep Burgaya 