Habitatge

Que l’habitatge és el principal problema del país no crec que hi hagi gaire gent que ho dubti. Inaccessible per a la majoria dels ciutadans, sigui en la condició de lloguer o bé de compra. Hi ha dèficit en l’oferta. Es calcula que a Espanya falten 900.000 habitatges que, en cas de fer-se, sens dubte equilibrarien oferta i demanda i provocaria una baixada dels preus, tant en una forma d’accés com en l’altra. A Catalunya hi ha un dèficit anual de 25.000 peces, tot calculant que els pròxims quinze anys se n’haurien de construir unes 375.000. Més enllà de necessitar un augment del parc d’habitatges, aquest sector pateix el problema de l’especulació, fet que provoca una anormal carrera a l’alça i constitueix tota una bombolla. La conversió de gran quantitat de pisos en apartaments de lloguer turístic ha resultat una autèntica desgràcia a les grans ciutats, que han anat expulsant ciutadans cap a la perifèria donat que no es poden permetre ni l’escassetat ni els preus del centre. L’altre factor especulatiu, brutal, són els grans tenidors d’habitatges, adquirits a preu de saldo durant l’explosió de la bombolla del 2008 i la crisi bancària posterior. Van adquirir grans lots, de vegades amb la intermediació pública favorable, com va ser el cas de la Comunidad de Madrid, per després posar les condicions d’explotació i de lloguer des d’una situació de domini i de gairebé monopoli. Són els anomenats fons voltor, la preocupació dels quals ha estat treure rèdits de la misèria en el moment de la compra i operar en acabat amb l’escassetat. Impedeixen i vulneren qualsevol possibilitat de fer polítiques públiques actives per pal·liar un problema tan greu. Blackstone n’és un exemple. Disposa a Espanya del nombre més gran de peces de lloguer, més de 30.000, el que li dona una posició dominant i estratègica.

Afrontar el tema de l’habitatge resulta complex per a les administracions públiques. Han de combinar iniciativa pública amb habitatge social i protegit, amb l’activació de la iniciativa privada, aconseguint també un equilibri entre accés a la propietat i lloguer. Cal fomentar la rehabilitació i incentivar l’entrada al mercat dels habitatges buits, però també construir en barris perifèrics on, a més d’habitatges, hi caldran els serveis adequats. I tot això requereix temps, no es resol només amb tenir projectes i bona voluntat, a més que, sovint, sobre la marxa cal rectificar, doncs no sempre les polítiques que funcionen sobre el paper tenen els efectes desitjats en la realitat. És evident, però, que cal posar-s’hi de manera ambiciosa. Hem perdut massa temps. Els més afectats, els joves, que no tenen manera humana d’emancipar-se i construir el seu projecte de vida de manera autònoma. Més enllà de projectes urbanístics i finançaments, en aquest àmbit resulta vital i molt ideològica la legislació que es té o no es té a l’efecte. La duració dels contractes de lloguer, el manteniment o revisió de condicions resulta clau. Fins ara, la llei ha estat molt favorable als propietaris, tot generant ansietat a uns llogaters que no saben fins a quin punt l’augment arbitrari de què paguen els farà insostenible mantenir el seu habitatge. 

Quan el Congrés de Diputats ha rebutjat el decret de l’habitatge que proposava el govern, ha fet molt mal a molta gent als quals queden en situació d’incertesa i de precarietat. Era una mesura social inqüestionable al qual les dretes en bloc -les d’allà i les d’aquí- han tombat, perquè la seva batalla és debilitar i fer caure el govern i, també, donar suport als anhels especulatius a tenidors mitjans i grans d’habitatge. Quan les decisions polítiques no es prenen en nom del possible bé que es pot generar, sinó per interessos purament de debilitar el contrincant o bé de defensar interessos dels poderosos, es deslegitima com a tal. Convindria bé que els electors es fixessin en la funció benefactora, o no, que fan els seus electes. Massa vegades la política és massa espectacle grotesc i poca contribució al bé comú. En el debat d’aquesta setmana, per votar contra el govern, s’han sentit arguments absolutament peregrins i totalment antisocials. Les urnes ho haurien de tenir en compte.