Estat de shock

La notícia sobre la imputació judicial a l’expresident Rodríguez Zapatero resulta una sacsejada excessiva per a la cultura d’esquerres on l’ètica i la moralitat dels seus representants polítics ha estat sempre un principi fonamental. En la polarització actual de la política espanyola on la dreta juga una estratègia de destrucció total respecte al govern d’esquerres i el president Pedro Sánchez, resulta difícil saber que és veritat, d’allò que és només una possibilitat del que és obertament la generalitzada pràctica del lawfare per part d’una judicatura espanyola gairebé totalment alineada amb l’estratègia política de la dreta i l’extrema dreta. Resulta evident que s’aixequen imputacions fictícies, com en el cas de l’esposa de Sánchez amb un jutge Peinado del que resulta tan insòlita la seva pressa en moure el cas i portar-lo a judici com que la mateixa judicatura no l’hagi apartat d’un cas el qual manifesta una hostilitat injustificada. Malauradament, també és cert que el PSOE ha estat molt poc curós amb un entorn amb massa Ábalos, Koldos i Santos Jordán. Es podrà dir, i és cert, que els casos de corrupció del partit Popular són més i de més gran importància, que l’únic avantatge és que la judicatura els deixa morir per antiguitat i inanició, quan no, si cal, prevaricant. P’alante!

Però la reacció dels electorats de dretes i esquerres és molt diferent davant la corrupció i els tràfecs d’influència dels seus polítics. Hi ha una cultura conservadora, i encara més la de la dreta extrema, on es pressuposa que la gent que es dedica al que és públic hi és per fer-se ric, tot perdonant-ho i justificant-ho als seus i condemnant per això als adversaris, als quals s’acusa de delinqüents per se, encara que no hi hagi cap motiu per fer-ho. Per l’esquerra les conductes delinqüencials resulten menys acceptables i es justifica poc als propis. Està bé que sigui així. La raó d’això, és la primacia del que és social i col·lectiu per sobre de pulsions i interessos individuals. En la cultura conservadora, la inclinació desmesurada a l’enriquiment, de forma més blanca o no tant, es considera una pulsió humana inevitable vinculada a la primacia de l’interès individual. El tema de Rodríguez Zapatero es troba en una fase molt inicial i caldrà veure si el que s’afirma la interlocutòria del jutge es demostra. La presumpció d’innocència és un valor i més quan el que s’afirma pot estar contaminat per interessos polítics que busquen la destrucció política i la figura pública de l’expresident. Que setmanes abans de fer-se pública l’acusació i sota secret de sumari l’oposició ja brandés públicament el que vindria, evidencia una relació massa intensa i pròxima entre les dretes i el món judicial.

A hores d’ara, es poden pensar dues coses. O bé s’han forçat fets per fer un relat políticament condemnatori de Zapatero i de pas al PSOE, bona part del qual ja s’ha aconseguit, o bé realment hi ha hagut pràctiques qüestionables de tràfec d’influències o bé directament de corrupció. Caldrà veure-ho, però el circ ja està muntat i juga contra qualsevol possibilitat de refer les expectatives socialistes després de les derrotes electorals a les comunitats autònomes i, especialment, de la patacada andalusa. L’expresident Zapatero tot i no haver excel·lit a la seva presidència marcada per la crisi econòmica del 2008, s’ha convertit en una icona del socialisme i de l’esquerra en general. Respectat i admirat pels seus, però també i obertament per l’esquerra del PSOE. A les campanyes electorals, el seu estil desinbolt aixecava vots entre l’electorat endormiscat de l’esquerra espanyola. Aportava i sumava perquè transmetia una conducta èticament inatacable. És qui va aconseguir el final del terrorisme d’ETA i ha estat un negociador internacional rellevant. Sempre ha estat al costat de Pedro Sánchez en un partit on les velles glòries els agrada fer de gerros xinesos inubicables. El cop és molt fort i la gent d’esquerra i el progressisme en general volem pensar que tot plegat és una maniobra bruta de la dreta judicial i política. No estem tranquils, però. Que expresidents muntin assessories i consultores no sembla el més adequat, com tampoc que les filles visquin d’operar amb l’agenda del pare. Tant de bo el problema només sigui estètic. Si hi ha alguna cosa més no només no es podrà parar l’embranzida de la dreta extrema, sinó que l’emprenyament i la vergonya de l’electorat progressista el sumirà en retirada.