Resistir, no és vèncer

No es pot pas negar que el President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, no s’hagi esforçat i molt per arribar a on és. Insistent, perseverant, resilient, ha aconseguit sobreposar-se a les trampes del seu propi partit i tot i administrar uns resultats electorals més aviat modestos, ser capaç d’erigir una majoria d’esquerres a Espanya, quan semblava impensable. Sens dubte representa el triomf d’una voluntat de ferro i d’una capacitat de bastir acords alambinats i difícils per tal de tirar endavant un projecte polític de caire progressista tot evitant deixar-ho tot en mans de l’Espanya més conservadora. Sens dubte té molt mèrit aconseguir arribar en aquestes condicions a presidir el Govern, però gairebé un anys després de la moció de censura, sembla lògic que ens preguntem si governar amb majories tant poc sòlides, inestables i precàries té algun sentit, si serveix per a alguna cosa de profit. Certament que en el plat positiu de la balança hi haurà un intent continuat de atenuar el conflicte polític català, aguantant tota mena d’escomeses tant per part de l’independentisme com per part d’aquells que han convertit el combat contra el Procés en la seva única raó d’existir. També hi hauria en els actius governamentals les iniciatives socials que tenen en l’augment del salari mínim un dels elements més significatius.

Resultat d'imatges de pedro sánchez viñetas

A hores d’ara resulta evident, però, que el bloqueig polític que pateix el Govern socialista degut a l’escassa solidesa dels seus suports, el situa més aviat en una posició de resistent que no pas en un gestor eficaç i impulsor de polítiques renovades. Podemos es desfà a trossos i és víctima de la confusió entre llenguatge i política, mentre que l’independentisme català, dividit, fracturat i confrontat en múltiples capelletes difícilment s’instal·larà en el realisme polític. L’inici del macrojudici pels fets de l’1 d’Octubre reforça la gestualitat independentista més radical i no crea un context de reconducció de les coses i encara menys de moderació. Resulta obvi que només amb governs espanyols progressistes es podran plantejar canvis en pro del reconeixement plurinacional i federalitzant a Espanya, però per a una bona part de l’independentisme continua essent millor l’èpica que conté l’aposta pel “quan pitjor, millor”. Les negociacions per a l’aprovació dels pressupostos de l’Estat estan portant a Pedro Sánchez a un desgast que resultarà finalment inassumible pel seu partit, però també per a qualsevol noció de dignitat en l’exercici de la política. La subhasta de demandes, els anuncis d’ultimàtums i l’apel·lació a la creació de la figura d’un “relator” o intermediari entre, no ho oblidem, dos àmbits de poder del mateix Estat, resulta tan irreal i patètica pel qui la planteja com absurda i insostenible resultaria la seva acceptació.

S’imposen eleccions. No hi ha política sòlida sense majories que garanteixin l’estabilitat. Els temps i els problemes a afrontar ho demanden. Certament és el que està exigint el triumvirat de partits de la dreta, a qual més ranci, envalentonats per les contradiccions i debilitat socialista, així com per la dinàmica política del món i el resultat de les eleccions andaluses. Certament poden guanyar i el que ens espera en termes econòmics, polítics i social resulta ben poc desitjable. Però si fos el cas que tinguessin majoria, doncs que governin i que cadascú assumeixi la seva responsabilitat en haver possibilitat aquest triomf. Lògicament, no està tot dit i l’esquerra, socialista o no, té prou arguments per lliurar la batalla de les idees, portar a terme el combat polític per a una Espanya més interessant i cohesionadora. No convocar i resistir, a hores d’ara, no serveix realment de res. El pas del temps no juga a favor dels plantejaments progressistes i políticament integradors, i més aviat molt en contra. La gesticulació inacabable de l’independentisme –de totes les seves múltiples faccions- i les performances que en forma de in crescendo aniran posant en pràctica en els propers mesos, comportaran de ben segur un gir dretà i reaccionari en la política espanyola. La caverna d’allà i l’independentisme d’aquí es necessiten, són complementaris i amb forces més similituds de les que voldrien. L’esquerra, tant l’espanyola com la catalana, hauria d’entendre que el nacionalisme no pot ser, per naturalesa, el seu aliat i encara menys el seu company de viatge.

 

2 thoughts on “Resistir, no és vèncer

  1. “Gesticulació independentista”, dius. Cada dia les dius més grosses i més incomprensibles, Josep. Tenim nou demòcrates, pacifistes (alguns socialdemòcrates, altres d’esquerres, algun liberal) i compromesos amb la pau, la justícia i la llibertat, a la presó, per donar-nos (a tu també) la possibilitat de votar. Instrucció plena d’irregularitats, acusacions falses, delictes inexistents, atestats manipulats, abús descarat de la presó preventiva. El TS controlat per darrere pel PP, i VOX a l’acusació particular. I tu trobes que “els independentistes gesticulen”.
    Des de la confiança que ens tenim, trobo aquest article francament lamentable.
    Et recomano que deixis de llegir “El País”. Fa anys que es van vendren per un plat de llenties.

    Cordialment,

    Dr. Enric Casulleras
    Departament d’Economia i Empresa

    Universitat de Vic
    Universitat Central de Catalunya
    C. Sagrada Família, 7
    08500 Vic
    Tel. 938 8612 22 (4211)
    http://www.uvic.cat
    ________________________________
    De: Josep Burgaya
    Enviat el: diumenge, 10 de febrer de 2019 20:35:44
    Per a: Enric Casulleras Ambrós
    Tema: [Entrada nova] Resistir, no és vèncer

    Josep Burgaya posted: “No es pot pas negar que el President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, no s’hagi esforçat i molt per arribar a on és. Insistent, perseverant, resilient, ha aconseguit sobreposar-se a les trampes del seu propi partit i tot i administrar uns resultats ele”

    M'agrada

    1. Enric, el tema el veiem tu mi jo com un ou i una castanya. Que l’independentisme, sobretot, gesticula no em sembla una valoració sinó una evidència. Com s’ha demostrat, no és aquest moviment cap soci fiable per a l’estabilitat política a Espanya, justament perquè si una cosa no es vol és estabilitat sinó conflicte. Això és el què explico. No veig perquè això em fa l’article “impresentable” com, espero que per un excés momentani, em dius.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s