L’arrogància viatja en taxi

El món del taxi es troba en peu de guerra enfront dels nous operadors de transport urbà, els anomenats VTC, sigla que vol dir textualment Vehicles de Turisme amb Conductor. Un nom ben curiós, per cert. L’exhibició de violència i de males maneres ha anat de la mà amb aquesta tendència tan actual consistent en creure que tothom té dret a col·lapsar les ciutats, a fer-se seu i bloquejar l’espai públic, en la defensa del seu interès particular. L’entorn urbà entès com a camp de batalla per obtenir ressò en els mitjans i posar en escac les institucions públiques, i on el perjudici provocat a la ciutadania sembla ser un efecte col·lateral no mesurable. En bona part de les mobilitzacions contemporànies ja no hi ha cap expressió d’ideologia o de projecte de futur, sinó frustració i purament l’interès individual aplegat de manera corporativa.

De totes maneres, el conflicte entorn el transport urbà privat de viatgers, posa en evidència contradiccions de fons en relació tant a l’economia com a la regulació o no dels serveis públics. Perquè el món del taxi ha estat sempre un sector regulat, perquè justament fes aquest paper de servei públic. Sistemes tancats d’atorgament de llicències i establiment d’un sistema tarifari que protegís els consumidors. El trencament del sistema de monopoli del taxi s’ha fet en nom de la “llibertat econòmica” i de la creença que té el món ultraliberal que tot va millor si es pot actuar de manera desregualada. Resulta el triomf del campi qui pugui i de la filosofia del low cost. Uber primer i Cabify (empresa espanyola que, per cert, és propietat de la filla del fins ara president del BBVA Francisco González) després, representen l’explosió d’aquests economies de plataforma que arrasen en qualsevol sector d’activitat a on van a espetegar. No tenen cap vehicle, ni pràcticament, cap empleat. El seu negoci és la intermediació a través d’una plataforma tecnològica. No tenen obligacions contractuals, no tenen personal i no paguen impostos més que de manera simbòlica. El seu actiu és una app a través de la qual, en aquest cas, podem contractar un servei de transport privat. La tarifa s’estableix a priori i no per taxímetre, i fluctua en funció de les “condicions del mercat”, el que significa que en cas de pluja torrencial o escassetat d’oferta el servei resultarà caríssim. La seva via d’enganxar és proporcionar cotxes amb millors condicions i conductors un xic més considerats, i certament sovint és així.

Resultat d'imatges de taxis

Tot i que en termes d’economia social sembla evident la superior legitimitat del món del taxi, entès com a servei públic, enfront de l’intrusisme deslleial impulsat per companyies on l’epígraf de practicar l’economia col·laborativa resulta un mal acudit, l’emergència de les VTC i sobre tot la resposta irada dels conductors, ha posat en evidència les moltes misèries que envolten al mon del taxi, ancorat en actituds, formes i maneres d’actuar ni posades al dia, ni gaire dignes. El seu aixecament no és en defensa d’allò públic, sinó d’unes prerrogatives arcaiques i uns beneficis particulars que passen sobre tot amb l’especulació que es fa amb les llicències, les quals cotitzen molt a l’alça en un mercat secundari i són una gran font de negoci. Un sistema aquest que ha pervertit l’inicial plantejament de control i limitació de l’oferta, per convertir-se en un actiu privat amb el que traficar. Resulta paradoxal que un mateix taxista pugui tenir diverses llicències i subcontractar conductors a baix preu. Quina superioritat moral poden argumentar, en aquest cas, enfront dels nous operadors?

En aquest conflicte, amb la seva actitud arrogant i el comportament violent, el món del taxi ha perdut la batalla de la imatge pública i, per tant, una part de la seva legitimitat enfront els mètodes invasius i depredadors de les noves companyies operadores. Ha malgastat una part de les raons que tenia, i ha posat de manifest la seva escassa solidesa argumental. Però també s’ha posat en evidència la fractura i desori de les administracions competents en aquesta qüestió, agafades absolutament a contrapèl. Quan la política ja és gairebé només llenguatge, la seva incapacitat per reaccionar davant l’expressió de retalls de realitat, resulta dramàtica.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s