L’aposta per l’abisme

L’independentisme català, una vegada més, ha optat per doblar l’aposta. La seva negativa a aprovar els pressupostos de l’Estat comportarà unes noves eleccions, en les que hi ha probabilitats certes de que s’acabi per imposar el triunvirat dretà que competeix en pública subhasta per resultar el més identitari i que ha convertit el combat contra l’independentisme en la seva millor carta de presentació i en l’únic argument polític. Grups de dreta que abasten des dels més ultramontans de Vox fins als més liberals de Ciudadanos, passant pels aznaristes castissos del Partit Popular. Agradi o no, aquesta deriva conservadora y espanyolista és el resultat d’anys d’un discurs supremacista del nacionalisme català, que no ha fet sinó provocar una reacció gairebé idèntica, però de signe contraposat. Una conquesta ben trista, per cert, que el que aconsegueix es conformar una dinàmica d’antagonisme que s’emporta per davant tot intent de conciliació i de sortides intermèdies. És el que alguns volien, i ho tindran. Però els derrotats en realitat, serem tots. També una vegada més, ha quedat palès que a l’hora de la veritat a tots els independentistes els tremolen les cames quan s’han de prendre camins més realistes i prefereixen submergir-se en veritats que, encara que irreals, els resulten més còmodes. Aquells que confiaren en que més enllà de la radicalitat verbal, alguns polítics i partits de El Procés, volien una sortida i un pacte, anaven errats. Hi ha coses que van incorporades a la naturalesa de determinades ideologies i plantejaments polítics.

Resultat d'imatges de convocatoria de elecciones viñetas

Es dirà que el context del judici pels fets de l’1 d’Octubre que s’ha començat a dirimir al Tribunal Suprem, impossibilita cap transacció i que indueix al manteniment i radicalització de les pròpies posicions. No sé si s’és prou conscient de l’abast i conseqüències del que això significa. El judici resultava inevitable, més enllà de si la presó preventiva era necessària o bé si els tipus penals de l’acusació resulten adequats o pertinents. No em pronunciaré al respecte perquè no ho sé i em nego a formar part de la plètora d’experts en drets penal que hi ha a hores d’ara no només a tots els mitjans de comunicació sinó a totes les cantonades de Catalunya. De manera genèrica, em resulta inqüestionable que un intent fet des del poder per trencar amb un Estat constituït al marge dels canals jurídics i institucionals porta a la comissió d’alguna mena de delicte. Tots els Estats estan obligats a defensar els principis constitucionals dels que s’han dotat, així com la seva integritat territorial. Com tampoc tinc cap dubte que la sortida a l’atzucac polític i social en el que estem immersos, requeriria de política, de generositat i d’una certa grandesa d’esperit, que no hi és i que sembla que tardarà a ser-hi. Lògicament que l’àmbit judicial dirimeix, però no resol els conflictes i que més aviat els pot aprofundir a nivell anímic. Resoldre les coses als jutjats, resulta sempre una derrota.

Els independentistes jutjats han apostat de manera majoritària per augmentar el to de desqualificació de l’Estat i de les seves institucions, en molts casos impel·lits pels que són fora, o per això que s’anomenen entitats de la “societat civil”, i en tot cas seguint una estratègia política de mantenir i augmentar la confrontació. Tothom pot prendre l’estratègia de defensa que cregui convenient, però s’hauria de ser conscient que el mal polític i personal que es pot cometre pot ser immens. Una defensa més tècnica, centrada en la idoneïtat o no de determinats tipus penals de que se’ls acusa, de ben segur faria molt més per obtenir una sentència més lleu, que no pas l’abrandament èpic de caràcter delegitimador no només del tribunal, sinó de la democràcia espanyola. Una defensa de caràcter instrumental, “polític”, pot induir molt més fàcilment a una condemna “política” que pretengui resultar exemplar. Però, a més, les sortides de to en un judici retransmès en directe, tindran un llarga abast i transcendència política a Espanya. La pretensió gens oculta de portar això a la justícia europea fent tota mena de campanyes tot construint una nova “llegenda negra” espanyola, no es només que faci impossible qualsevol transacció política futura amb l’independentisme, sinó que perjudicarà, i molt, el conjunt de la ciutadania de Catalunya. En el joc, la dinàmica d’anar doblant l’aposta és garantia de ruïna assegurada.

 

Anuncis

One thought on “L’aposta per l’abisme

  1. Molt interessant l’explicació de la dinàmica de la interrelació entre el que passa a Catalunya i els seus efectes a Espanya, i de retop les conseqûències sobre Catalunya. El nacionalisme com la medusa destrueix el que toca.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s