Julian Barnes. El ruido del tiempo

Una novel·la que tracta de les relacions entre l’art i el poder polític, de com tot poder autocràtic aposta per sotmetre la creació als seus objectius i finalitats, sabedor que és un espai de llibertat, de reflexió i d’eixamplament de mires que no es pot permetre. Estem davant la biografia novel·lada del músic rus Dmitri Shostakóvich, feta per un dels autors literaris contemporanis més profunds i complexos com és Julian Barnes. Un llibre sobre la bogeria totalitària de la Rússia soviètica i sobre el caràcter extremadament despòtic i egocèntric d’Stalin. De com un músic ja força reconegut, el 1936, veu com el mateix dictador fa publicar al diari Pravda un editorial demolidor contra la seva òpera Lady Macbeth de Mtsensk, acusant al músic d’haver caigut en el formalisme i la decadència. Una manera de fer entendre a tots els músics i creadors que l’art no és una activitat lliure a l’URSS, sinó un producte artesanal que s’ha de posar al servei dels interessos que els dirigents creuen que té la Revolució. L’evidència de la feblesa de l’artista davant el poder, del que significa “caure en desgràcia” en els anys que Stalin havia implantat un sistema de terror que, sense cap causa específica i només pel desig circumstancial del dictador, podia fer acabar algú en el millor dels casos als camps de concentració de Sibèria, i molt sovint en l’assassinat i la desaparició pura i simple. Tot i retratar el totalitarisme, Julian Barnes el que vol es reconstruir la intensa i convulsa vida personal i musical del compositor, posant especial èmfasi en les doloroses decisions que va haver de prendre per salvar la vida, sobre la por, la culpa i la dificultat per mantenir-se íntegre en un context com aquell. Encara que a contracor, es va doblegar i adaptar, pagant però el preu de deixar pel camí una part de la seva dignitat, de la seva ambició artística i de la seva ànima. Durant la vida d’Stalin, va abjurar de la seva obra anterior i es va centrar en produir la música alegre i positiva que, a parer del dictador, necessitava el proletariat rus.

A El ruido del tiempo (Anagrama, 2016), Julian Barnes erigeix una obra profunda, commovedora i terrible sobre com el totalitarisme arrabassa la dignitat de les persones, de com de difícil és comportar-se amb dignitat davant del terror, sobre el gust per la humiliació que acostuma a conrear el poder absolut, sobre com sobreviure al terror continuat i quotidià. parla de la batalla amb la culpa, de com conciliar la tradició a les pròpies creences amb la consciència. Tot i ser autor de grans novel·les, una part important de la crítica la comença a considerar com la millor obra d’aquest autor, el qual, a més de El loro de Flaubert que ens va portar de descobrir-lo i ser-ne seguidors, està visquent els darrers anys una etapa de maduresa que ha donat lloc a llibres brillants, profunds i captivadors. Una obra que intenta reconstruir l’estat d’ànim de Shostakòvich al llarg d’una vida on, a banda de trair les seves conviccions, va ser condemnat a fer-ho a ell mateix. Una novel·la d’una immensa i intensa càrrega emocional que mereix de ser llegida i patida.