A escala global, estem en ple impuls cap a un renovat i radicalitzat cicle liberal-conservador. També a nivell local. Algú pensarà amb raó, que després d’on ens va portar l’anterior cicle híper liberalitzador, és una manera força estranya de persistir en l’error.
Doblar la ració del medicament quan va notòriament malament es alguna cosa que només se li pot acudir a la condició humana. Però és així. Sembla força evident que els sectors dirigents a escala planetària, i no em refereixo especialment als polítics, sinó als que decideixen de veritat el que ha de ser el “prêt à porter” del capitalisme, han decidit ja fa un temps accelerar la retirada de l’estat en l’economia i dels seus deliris de contraprogramar la tendència cap a la creixent desigualtat i la precarietat extrema i generalitzada. Fa temps, també, la periodista i activista canadenca Naomi Klein ja va escriure i prevenir que les crisis no servien per posar en qüestió determinades expressions extremes del capitalisme, sinó per fer reajustaments en benefici de les minories dominants i predominants, i ho va definir com el context perfecte perquè a les societats se’ns apliqués i acceptéssim autèntiques “doctrines de xoc”. Es va dir que aquest plantejament era una visió conspirativa i irreal de les coses, massa pessimista. Certament, però, a les crisis inherents als excessos de l’animus lucrandi del capitalisme, se’n acaben per culpar a les intervencions atemperadores dels Estats.
Algú ha decidit, i no em consta que siguem els electors, que calen esforços renovats cap a una liberalització econòmica extrema, una nova era del globalisme, una recollada en forma de desregulació, privatització dels serveis públics, disminució de salaris i major precarietat. Els TTIP, TTP…. i tota mena de tractats internacionals de nova generació que es negocien i s’aproven de manera obscura van en aquesta direcció. Com en la primera onada mundialitzadora de fa trenta anys, la nova doctrina liberalitzadora va de la mà del triomf d’un conservadorisme polític també força extrem. Si, ja sé que Donal Trump difícilment guanyarà les eleccions americanes i que la victòria de Hillary Clinton ens semblarà balsàmica. Per la por a mals majors “acceptarem pop com a animal de companyia”. Aquesta per guanyar acostarà els postulats al de l’electorat republicà que el què vol és encara més individualisme. Només recordar que la major desregulació financera als EEEUU, allà pels noranta, la va impulsar Bill Clinton. No hi res més eficaç que les polítiques socialment més dures es practiquin amb formes moderades, una vegada s’ha posat la por al cos a la ciutadania. No és pas casual que, des de fa un temps, els intents a Sudamèrica per erigir governs, no pas amb pretensions revolucionàries, sinó de conformar “capitalismes nacionals” amb uns certes dosis de polítiques socials, es van ensorrant. Règims populistes, dirà algú. Segurament, i també amb alguns partits, formes i postulats de difícil justificació.
Però el que ve, al Brasil, no millorarà justament, les polítiques socialment integradores de Lula i de Dilma Rousseff. Tampoc és irrellevant que la victòria del ultraliberal i de família enriquida amb la dictadura militar a l’Argentina, Mauricio Macri, hagi comptat amb el suport fervorós dels Estats Units, com tampoc que hagi provocat de manera immediata, un major empobriment d’àmplies capes de la població a base de “liberalitzar”. A Europa les coses no van pas en una altra línia. La por a Le Pen, facilita que els socialistes francesos practiquin polítiques laboralment desreguladores que difícilment s’hauria tolerat que les fes Sarkozy. A Espanya, agradin més o menys, la única nota discordant al mainstream que es fixa al Forum de Davos es Podemos. Que ningú s’enganyi, el PSOE ja ha decidit que deixarà governar el Partit Popular i no contribuirà a fer una majoria d’esquerres. Sempre es diu, que “les crisis generen oportunitats”. El que no s’explica, és que són per als que sempre les han tingut totes.
Josep Burgaya 