Un llibre imprescindible per aquells que vulguin navegar amb una certa profunditat en el món dels nacionalismes i que vulguin anar més enllà de veritats revelades o de desqualificacions, per veure de la mà d’un dels majors experts no només espanyols sinó mundials de la història i la teoria d’un fenomen que ha tingut una capacitat de mobilització social i d’acció política sense possible comparació en els dos darrers segles. Estem davant del fenomen de legitimació d’interessos socials i polítics més extraordinari que s’hagi aixecat mai, ja que porta la “raó” política al terreny emocional, esdevenint un argumentari que es converteix en gairebé únic i imbatible en molts contextos i situacions històriques. Diguem-ho clar com ho fa l’autor, les nacions són construccions culturals que determinats sectors dominants escometen històricament per tal d’establir majories de domini tot proporcionant un relat a les seves societats. Les nacions, encara que alguns “nacionalistes” ho argumentin no tenen un origen natural, no provenen del fons de la historia i encara menys tenen a veure amb la providència. No hi ha un “geni nacional”. Lògicament en la historia es conformen afinitats culturals i lingüístiques diferenciades, però la conformació d’una identitat, d’un sentit específic de col·lectivitat, acostuma a ser obra del nacionalisme, el qual com ja fa anys va escriure el gran historiador britànic E.J. Hobsbawm, es previ i constructor de la Nació. Les tradicions sobre les que s’acostuma a legitimar una cultura nacionals, són justament sempre una invenció contemporània.
A Dioses útiles. Naciones y nacionalismos (Galaxia Gutemberg, 2016), el professor Álvarez Junco fa una aportació de gran calat a l’estudi de la teoria i dels diferents casos de construcció nacional. Reputat intel·lectual que ha exercit a diverses i prestigioses universitats estrangeres, està en aquella dimensió de maduresa que adquireixen els savis Coneix bé Catalunya, sobre la que ja fa anys va escriure sobre el món polític i cultural del lerrouxisme. En aquest llibre hi té un primer capítol on fa un estat de la qüestió de la teoria política i historiogràfica sobre el nacionalisme, un qui és qui molt útil. Recorre a continuació, els casos de construcció nacional més rellevants tant europeus (Anglaterra, França, Alemanya, Itàlia, Rússia…) com extraeuropeus. La reconstrucció i perspectiva del cas alemany, m’ha semblat molt especialment brillant. Escomet després l’anàlisi de la “fallida” construcció nacional espanyola, per acabar entrant en la construcció de les identitats nacionals alternatives a la Península, entre elles la catalana. Álvarez Junco fa l’esforç d’agafar la distancia necessària per racionalitzar, entendre i explicar fenòmens complexos, que acostumen a ser acaparats i justificats des de l’emocionalitat. Es pot aconseguir de tractar aquesta qüestió des de la racionalitat, que no vol dir des de la negació i encara menys des de l’enaltiment d’uns nacionalismes i el desprestigi dels altres. El què són, és sempre construccions legitimadores del poder o de determinades forces i grups socials que cobegen conquerir-lo i legitimar-s’hi. Potser ningú com el polític italià Massimo d’Azeglio ho ha explicat millor, quan a la Itàlia de la unificació el 1861 va afirmar al Parlament, “hem fet Itàlia, ara hem de fer els italians”.
