L’esclat de violència urbana al barri de Gràcia de Barcelona a partir del desallotjament d’un immoble okupat y els estira i arronses en relació al projecte de pressupostos del Govern de la Generalitat (pressupostos el mes de juny?), han fet aflorar de manera gairebé grotesca les contradiccions de fons de la política i de la societat catalana. En el primer cas, el desnonament del “banc ocupat” per ordre judicial, a més d’atraure a Barcelona una vegada més uns centenars de guerrillers urbans que s’apunten a tots els conflictes i que a base de violència els desnaturalitzen, ha posat de manifest la notòria impostura que fos l’ajuntament convergent de Barcelona qui els pagava religiosament el lloguer, com fills de casa bona que exerceixen d’alternatius tibant de la targeta de crèdit del pare. L’engany recau tant en qui paga com en qui s’ho deixa pagar. El sentit del moviment okupa rau, crec jo, en fer gestos de denúncia en relació a les dificultats d’accés a l’habitatge que tenen els joves, o la falta d’espais i d’equipaments públics en determinats barris, gestos que puguin forçarà a l’administració a actuar amb les polítiques adequades. Pretendre apropiar-se d’un espai de manera definitiva –i pagant l’Administració- desnaturalitza el paper que els correspon a una i a altres.
Pel que fa al debat pressupostari, la CUP està tibant de la corda fins l’extrem de gairebé dinamitar els equilibris precaris de la política catalana actual, perquè no vol passar com la crossa de l’establishment, paper que va acceptar de fer amb aquell acord de gener, legítim en els continguts, però força vergonyant en les formes. Mentre JuntsxSí s’esforça en fer malabarismes per donar xifres que pretesament demostrin l’impossible caràcter social del projecte pressupostari, la CUP gesticula amb trencar la baralla si no es satisfan propostes més aviat excèntriques, que posen els pèls de punta a tota aquella gent d’ordre que es va embarcar amb ells per fer un trajecte polític fet d’experiències molt emocionals, però que per a res trenquessin l’ordre social i econòmic i l’hegemonia d’un determinat status quo. Amb les coses de menjar no s’hi juga! L’error de la CUP va estar en creure que, perquè portaven Lluis Llach a les llistes, JuntsxSí tenien voluntat de revolta y capgirament social, mentre que aquests van cometre la ingenuïtat de creure que la CUP, en nom del “Procés”, abandonaria l’esquerranisme d’aparador que està en la seva naturalesa. Al final, en política, tothom acaba per fer el paper que li correspon.
Que ningú s’enganyi, s’anirà fins al límit del què és ridícul apel·lant uns a la ocupació massiva de les segones residències i els altres acceptant que sí, que el tema de Gràcia és culpa de l’excessiu zel dels Mossos d’Esquadra, tot facilitant de comú acord un nou espai per salvar la cara i per poder exhibir “radicalitat” i, de pas, calmar els ànims. Més bons o més dolents hi haurà Pressupostos, perquè més enllà de determinades teatralitzacions, ningú vol assumir el cost del trencament. Anar a noves eleccions a Catalunya significaria reconèixer que la irrealitat en la que estem instal·lats els darrers anys ja no dóna més de sí. Encara que no anem enlloc, encara que el Procés s’ha esmorteït, encara que no hi haurà ni desobediència ni desconnexió, per poc que la imperícia de l’Estat ajudi –i sol ajudar força-, no es té millor estratègia que allargar l’agonia tant com es pugui. El “qui dia passa any empeny”, és una actitud molt catalana. Mentrestant, els problemes socials i econòmics del país, que són molts i gravíssims, queden confinats en els llims de l’agenda política i mediàtica.
Josep Burgaya 