Pascal Bruckner. El vértigo de Babel

Un llibre que reflexiona sobre la gran confrontació, especialment a Europa, entre el nacionalisme que s’aferra a l’espai reduït, el tancament i la ignorància; amb un cosmopolitisme frívol, purament mercantil que ha creat la figura del “nou nòmada planetari”. Per aquest escriptor francès i reputat assagista la globalització té poc a veure amb un cosmopolitisme cultural profund i real, i acostuma a digerir i desfer les cultures des de dins, tot acabant amb la riquesa de la diversitat cultural i humana, embalsamant les cultures nacionals tal i si fossin mòmies. Negar les diferències culturals en nom d’un universalisme paupèrrim ho considera una aberració, com ho és l’egoisme, l’odi, l’exageració de les diferències que edifiquen el relat nacionalista. Conviure amb persones diferents no significa ser cosmopolita, en la mesura que no es fa el pas de comprendre i enriquir-se amb el que és diferent. Tampoc hi ha alçada de mires en l’atracció per l’oci i el consum del què ens resulta exòtic. El cosmopolitisme requereix, per Bruckner, conèixer bé d’entrada la pròpia cultura per després amb actitud permeable incorporar les altres la propi bagatge. De manera paral·lela, una identitat és sempre mòbil, impura, en un univers fragmentat. La llengua i la cultura pròpies no han de ser trinxera, sinó trampolí per relacionar-se i incorporar les altres llengües i cultures.

A El vértigo de Babel. Cosmopolitismo o globalización (Acantilado, 2016), Pascal Bruckner advoca per un cosmopolitisme sòlid, no mercantil ni de pura distracció, que permeti superar un provincianisme i una arrogància que sol acompanyar les nacions, especialment les de grans dimensions que es consideren a elles mateixes com a autosuficients. Un universalisme que no sigui merament un zapping cultural com el que se’ns indueix a fer des del globalisme, per tal de mantenir-nos ignorants i aïllats. Alerta enfront d’aquells que creuen que els “drets dels pobles” estan per sobre dels drets de l’home, i considera millor ser un “conjunt de soledats”, que no pas en una “presó del poble”. Creu que Europa és sobretot un club de rics més preocupat per l’ordre que no pas per la justícia i, seguint Freud, creu que la pulsió nacional acostuma a tenir a veure més amb marcar diferències respecte als que se’ns assemblen més que no pas amb els realment diferents. El nacionalisme com “el narcisisme de les petites diferències”. Un petit gran llibre escrit ja fa vint anys, però més viu que mai en el que planteja.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s