La bandera de la pobresa

No hauríem de confondre el què és urgent amb el què és important, però lamentablement les prioritats mediàtiques ens indueixen a fer-ho. Immersos en l’absurd conflicte de banderes als camps de futbol, les anades i vingudes de Veneçuela dels polítics hispànics i de tota mena de sortides de to habituals de les precampanyes electorals, han passat molt desapercebuts els resultats de l’Enquesta de Condicions de Vida que s’han publicat aquests dies. Un retrat demolidor sobre la pobresa gran i creixent d’una part significativa de la societat espanyola i que, contra tota lògica, no ocuparà ni cinc minuts en el debat polític i que ningú –o gairebé- situarà al centre de les seves propostes de futur. Quedarà com un lament. Semblaria com si la pobresa, en la mesura que afecta a gent exclosa o en procés de fer-ho i que té poca incidència electoral, fos un tema menor que es pot passar per alt, o bé per fer-hi referència només de tant en tant, quan es vol apel·lar a l’emotivitat del televident.

El 22,1% dels ciutadans espanyols estan en el què tècnicament s’anomena Risc de Pobresa, això vol dir que tenen ingressos per sota del llindar de la pobresa. Si per fer el càlcul s’utilitzen els indicadors europeus que consideren les carències materials i la intensitat de l’ocupació, la xifra de la pobresa arriba fins al 29% dels ciutadans, que és com dir gairebé 1 de cada 3. El 10% de les llars ha de suportar endarreriments en el pagament de lloguers i factures, el mateix percentatge de llars que no es poden permetre econòmicament de mantenir una temperatura adequada a casa seva. El risc de pobresa augmenta, ja que els ingressos de les famílies continuen baixant. La mitjana familiar d’ingressos és ara de 26.000 Euros anuals, però la “flexibilitat” del mercat laboral i la creixent precarietat l’aniran disminuint els propers anys. Amb un atur de llarga durada i amb escasses possibilitats de reincorporació –encara menys amb condicions dignes-, la meitat de les persones aturades està ja dins l’anomenat risc de pobresa. A dia d’avui, el 11% de les persones pobres ho són malgrat tenir treball, consolidant-se la tendència a que tenir treball i assolir mínims de benestar ha deixat d’estar vinculat. La pobresa també és més penetrant entre els joves, les famílies monoparentals i els immigrants, col·lectiu aquest que es veu afectat per carències notòries en un 55% dels seus ciutadans. Territorialment, els efectes són més perversos als territoris del Sud de la Península que no pas ala Nord. Res de nou. Val a dir que aquestes dades no les proporciona cap organització interessada en donar un biaix negatiu a la situació social a Espanya, sinó el molt governamental Institut Nacional d’Estadística.

Resulta sorprenent que un retrat com aquest no indueixi a la mobilització i a l’acció política, esdevenint l’element central del debat no només el què fer per sortir de tal procés de degradació econòmica i social, sinó sobre si és aquest o un altre el model de societat al que aspirem. Si es té un visió inclusiva del món, si s’aspira a una societat més articulada i amb menys sofriment, aquesta semblaria la més important de les “banderes” a enarborar. Les batalles pels símbols poden ser molt distretes, però acostumen a ser això, una distracció en relació al què és fonamental. Recuperar un cert camí de cordura, anar cap a un sistema econòmic i social menys injust i més equitatiu no s’assolirà amb debats i posicionaments polítics que tenen a veure tan sols amb el major o menor glamour dels candidats. Amb batusses amb la policia i cremant mobiliari urbà com al barri de Gràcia, tampoc.