El president de la CEOE, el català Joan Rosell, ha afirmat de manera eloqüent aquesta darrera setmana que “el treball fix i segur és un concepte del segle XIX”, manifestant així la cultura actual dels sectors dominats consistent en acabar amb qualsevol vestigi del model social europeu, tot apostant per una societat de mínims i de beneficis i desigualtat màxima. Convé recordar, que hi hagué un temps en què la desigualtat social extrema no es veia com una conquesta, sinó com el fracàs de la societat i una notòria font de problemes. La polarització social per raons econòmiques va arribar a nivells sense parangó amb els processos industrials del segle XIX. La inestabilitat i la conflictivitat a que van donar lloc al món occidental, van acabar per convèncer les elits que la seva acumulació de riquesa i de poder només seria sostenible amb mecanismes que impedissin diferències excessivament impúdiques i amb instruments que establissin un límit a la pobresa, a alhora que una certa contenció en les formes evités exhibicions de riquesa humiliants per als menys afavorits. Donar dimensió i enfortir els sectors intermedis, les classes mitjanes, serviria per a la consecució de dos objectius fonamentals: cohesionar la societat amb la falsa aparença d’igualitarisme que dóna el consum i, alhora, ampliar una demanda agregada que pogués sostenir el creixement continu de la capacitat de producció, possible gràcies a la tecnologia i els augments de productivitat.
Mantenir els principis capitalistes de l’individualisme, de la iniciativa individual, l’incentiu del lucre, de l’acumulació de riquesa com una cosa que dóna sentit a la vida i la “desigualtat estimuladora” fent tot això compatible amb societats segures i mitjanament inclusives que garantissin un funcionament saludable del sistema queda perfectament representat, definit i teoritzat per John Maynard Keynes, el qual estava convençut que calia “protegir al capitalisme de si mateix”, de les seves temptacions autodestructives per la seva tendència a polaritzar la renda en els seus extrems. L’Estat del Benestar va ser-ne doncs la construcció resultant. Significava un pacte social entre els treballadors industrials, representats per la socialdemocràcia i els sindicats obrers, amb unes classes mitjanes que entenien que l’estat social també els beneficiaria i que, si més no, els donaria seguretat i estabilitat social i política. A aquest consens necessari perquè el model social europeu fos possible, alguns hi arribaren des de considerants de justícia social i, d’altres, des de visions compassives o fins i tot purament pragmàtiques.
L’impuls liberal, de la dècada dels vuitanta, va ser el primer pas per posar en dubte el model socialment integrador que havia prevalgut. Les polítiques econòmiques neoliberals, practicades pels nous conservadors, però també per les terceres vies procedents de la socialdemocràcia, són incompatibles filosòficament i tècnicament amb el sistema de prestacions i seguretats de l’Estat del Benestar. Si la seva liquidació no va ser immediata, va ser evitar pagar un elevat preu polític. Només era una qüestió de temps. Com ja escrivia Naomi Klein a La doctrina del xoc, les elits del capitalisme aprofiten les situacions de crisi per reformular les regles del joc a favor seu, per carregar-algunes concessions ja que les situacions crítiques converteixen en acceptables condicions impensables en altres moments. És força evident que en els últims temps l’establishment dominant ha abandonat tot indici de compassió i ha fet una aposta de màxims en pro dels seus beneficis i de la seva acumulació, el que comporta una societat i una economia de mínims, una societat low-cost: baixos salaris , ínfima tributació i menys Estat. La irresponsabilitat de les elits s’ha carregat l’enorme capital social i porta al conflicte, al “classe contra classe”. Jeffrey Sachs ha escrit quer més que una crisi econòmica, patim una crisi moral, “l’elit econòmica i política cada vegada té menys esperit cívic”.
Josep Burgaya 