Des de fa un temps i seguint un in crescendo continuat, el debat i el combat polític a Catalunya i Espanya es polaritza a l’entorn dels conceptes de vella i nova política. Un argumentari simple i funcional, amb adjectivacions que contenen molta càrrega, però que tendeixen a produir una simplificació excessiva i a estalviar-se, de pas, majors cotes de compromís i de definició programàtica. Els que es presenten com a “nous”, a més que en algunes coses no ho són tant, donen a la novetat un valor intrínsecament positiu, vinculat al què és s’estrena, diferent i net; atribuint en contraposició, de pas, a la vella política tota mena de connotacions negatives: viciada, obsoleta, opaca i, fins i tot, bruta. Tot entrant i responent a aquesta lògica, els partits de tota la vida es presenten com a representació del què és sòlid, solvent i responsable; tot desqualificant les noves alternatives com a frívoles, radicalitzades i sense un projecte viable. Si el debat es manté en termes purament superficials, el que representa la novetat hi té molt a guanyar. Som consumidors compulsius atrets sempre pel què és nou de trinca, i només quan ja hem fet l’opció ens plantegem si el que ens acabem de “comprar” ens és útil o no.
Certament, els nous partits polítics han sorgit perquè els tradicionals no és que fossin antics i tinguessin història, sinó perquè una part de la ciutadania els percebia com a vells i superats, els havien decebut i ja no resolien els seus problemes. Especialment si ens ho mirem en l’àmbit de l’esquerra, les noves propostes neixen davant la insatisfacció dels vells partits entre bona part dels votants, la seva falta de respostes a les noves disparitats i per haver deixat de representar els anhels de major benestar i equitat social, i haver acceptat que la pobresa i la precarietat social i laboral no només creixessin sense fre, sinó que sovint han fet la funció de justificar-ho o impulsar-ho tot practicant polítiques que, almenys segons els seus fonaments ideològics, no els corresponien. El fracàs polític, la pèrdua de suports de les esquerres tradicionals i el sorgiment de noves opcions tant a Catalunya com a Espanya, té a veure amb el vuit polític creat quan s’abandonaren determinats principis i es caigué en polítiques, tan en forma com en fons, que no representaven els interessos ni donaven perspectives de futur a les classes subalternes. L’evidència del camí errat pres pels vells partits durant dècades, és justament el sorgiment de noves opcions.
Les noves propostes polítiques han aportat molt. Han posat damunt la taula les preocupacions ciutadanes reals i han plantejat una sacsejada de l’ambient polític que, sens dubte, era del tot necessària. Nous protagonismes, comportaments renovats, major transparència i els grans problemes que afecten a la ciutadania han recuperat el paper central que mai no havien d’haver perdut en l’agenda política. S’han distès també el llenguatge i unes formes que havien arribat a ser molt encarcarades i generadores de distancia entre ciutadania i política. Als nous partits, i especialment a alguns dels nous líders però, els sobra un xic d’arrogància i a vegades els perd una notòria tendència a confondre la transparència i espontaneïtat amb el mer espectacle; el pensar que en política només hi ha forma i esdevé poc rellevant el contingut. La política entesa com un plató de televisió perpetu corre el risc de convertir-se en paròdia. Els nous grups polítics sintonitzen bé amb un estat d’ànim col·lectiu que els partits de sempre van deixar de copsar. Haurien però de convertir el malestar en un projecte polític sòlid, sense trair els principis i no començant ja ara el camí per ser demà una reedició de la “vella política”.
Josep Burgaya 