Aquesta és una magnífica novel·la per ella mateixa, però també ho és pel seu significant i per la seva càrrega simbòlica. Una història d’amor plena de complicitats d’una parella alemanya de vacances a Suècia, en un entorn tranquil i idíl·lic, que amaga situacions de sotmetiment i violència extremes. Darrera el lirisme i la naturalesa exuberant hi ha situacions amargues que exhibeixen l’instint de barbàrie i la tendència a la irracionalitat de la condició humana. Escrita el 1931, la novel·la és una paràbola del que l’autor intueix que està succeint en una Alemanya on la temptació totalitària del nazisme encara no s’ha fet amb el poder, però tot sembla indicar que acabarà per aconseguir-ho, tot veient les creixents complicitats polítiques i ciutadanes amb aquest moviment brutal, el qual practica un autèntic culte a l’ús de la força. Kurt Tucholsky escriu aquest llibre des del refugi suec on ha hagut de confinar-se degut a la persecució que pateix a l’Alemanya pre-nazi, un refugi que s’acabarà convertint en el seu exili i on se suïcidarà el 1935, quan els seus pitjors malsons en relació a Alemanya s’han acomplert del tot. Intel·lectual i periodista molt destacat als anys vint, era notòriament seguit com a opinador polític de la premsa alemanya. Demòcrata d’esquerres, pacifista i antimilitarista, va ser un gran defensor de la feble República de Weimar que es va instal·lar al país després de la Primera Guerra Mundial. Denunciava l’escomesa que la dreta alemanya practicava en relació al sistema polític i veia amb preocupació l’avenç imparable del totalitarisme i de com les seves actituds intolerants s’anaven fent amb la societat alemanya, la qual es mirava cada vegada amb més pessimisme.
A El castillo de Gripsholm. Una historia veraniega (Acantilado, 2016), Kurt Tucholsky reflecteix aquesta contraposició entre vida i barbàrie que s’està apoderant no només d’Alemanya sinó de bona part de la ciutadania europea. Ho fa en forma de novel·la, en la seva única incursió en aquest gènere, per tal de fer més evident el drama que la irracionalitat humana portava a condemnar bona part d’Europa. De fet, va ser el seu darrer llibre. Condemnat a l’exili a partir de 1932, amb la seva obra prohibida a Alemanya i on els seus arguments eren cada vegada menys escoltats, es va refugiar en un mutisme que ja no abandonaria fins al crit de desesperació que significa la seva mort voluntària. El nazisme a més de proscriure els seus llibres, en va fer una crema pública per evidenciar com d’enemic consideraven aquest autor i la seva obra. No van poder impedir, però, que amb el pas del temps aquesta novel·la es convertís en un clàssic de la literatura alemanya i que el seu autor, a més d’un gran intel·lectual, fos recordat com algú que va defensar la llibertat inclús quan els seus coetanis no ho feien. val molt la pena la seva lectura.
Josep Burgaya 