Malgrat els esforços dels països implicats i dels grups d’interès per evitar qualsevol debat públic sobre el tema, comença a aparèixer als mitjans aquesta sigla, darrera la qual hi ha l’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversions entre els Estats Units i Europa. Un projecte que va molt més enllà de ser un simple tractat de lliure comerç. Justament, el secretisme extrem amb el qual s’està negociant i portant, la seva estratègia d’ocultació indica com de crucial és per dilucidar el nostre futur econòmic social i polític. L’objectiu fonamental de l’acord, no és el de suprimir aranzels, cancel·lar duplicacions i facilitar els tràmits burocràtics per facilitar el trànsit de mercaderies. Es tracta de crear un instrument jurídic que “obligui” als seus signants a fer prevaler els interessos mercantils sobre els purament polítics, socials o mediambientals. El principi del negoci no podrà ser posat en dubte en cap cas per les legislacions nacionals, les quals passaran a subordinar-se als interessos del comerç i de la inversió. Com diu Susan George, una “carta de llibertats per a les transnacionals”, i perquè l’Estat deixi de ser, si és que mai ho ha estat, garant del bé comú. El dret mercantil privat esdevé dret civil i dret internacional, en la mesura que s’estableixen obligats arbitratges en tribunals privats per dictaminar en els conflictes d’interessos entre els Estats i els inversors. Les corporacions sempre podran actuar jurídicament contra les normes estatals -les polítiques- que considerin perjudicials als seus interessos. No sé si és la liquidació de facto de l’Estat de Dret, però ho sembla i molt.
A nivell productiu, el TTIP sens dubte augmentarà la deslocalització productiva buscant els avantatges comparatius en costos de producció. Atur, precarietat, disminucions salarials, pèrdua de seguretats, laminació del dret de vaga, liberalització més gran del mercat de treball …, semblen efectes evidents, com ho serà la privatització dels serveis públics, tema al qual el Tractat hi dedica articles específics, com també a la prohibició de la renacionalització d’aquests. Així mateix, una encara major mobilitat de mercaderies incidirà molt negativament a nivell mediambiental. La pròpia Unió Europea, calcula que el creixement econòmic vinculat al TTIP es traduirà en l’emissió de 11 milions de tones de CO2 a l’any. Els efectes sobre els països en vies de desenvolupament seran també significatius, tot augmentant la seva subordinació dins la distribució mundial de la producció.
L’Acord Transatlàntic de Comerç i Inversions no és merament un tractat comercial. Ho és en tot el seu esplendor i efectes, però és molt més que això. És un intent d’establir i blindar un determinat model econòmic, basat en el creixement, clarament periclitat, insostenible i antisocial. El seu objectiu és fer desaparèixer els obstacles tarifaris, però especialment els no tarifaris per establir una economia-món no subjecta a més regles que a l’instint de benefici de les grans corporacions, com si el benefici privat fos el de tots, obviant els efectes de desigualtat, pobresa, exclusió social i crisi que això provocarà. Estem davant la versió més crua i salvatge del capitalisme, que sembla comptar amb l’acceptació més o menys enfervorida dels Estats i de la major part de la política europea, sense que ni l’esquerra ni els sindicats, almenys fins ara, s’hagin posicionat clarament en contra. Un “acord viu”, que un cop ratificat obligarà a adaptar la legislació europea i les legislacions nacionals al que el tractat deixi estipulat. S’institucionalitza el poder dels lobbies, mentre es debilita de manera gairebé definitiva i irreversible el paper moderador de la política i dels Estats-Nació. Un canvi de paradigma econòmic ni es planteja, com tampoc es considera afrontar els reptes ineludibles que ens del medi ambient i del creixement de la desigualtat. L’opció és aprofundir, encara més, en l’error.
Josep Burgaya 