Comença oficialment la campanya electoral, encara que el comportament polític dels darrers anys ens diu que de campanya s’hi és sempre, només que ara s’intensifica. No negaré que fa una mica de mandra el que ens ve, ja que el llenguatge i les formes que usen les dretes ja totes extremes, implica un reguitzell d’insults, desqualificacions, barbaritats i mentides difícils de suportar si es pretén conservar un mínim de raó il·lustrada. En un entorn en el què tot el que és polític es decideix en el camp emocional, les esquerres també han anat baixant el llistó, encara que conserven uns certs escrúpols per no caure en la barroeria i la falsedat. No va de projectes ni de programes, sinó de sensacions amb relació als candidats i la seva identificació en relats més o menys catastrofistes. Els que s’entesten a fer de la immigració causa de tots els mals, és bastant obvi que ja saben a qui votaran a la dreta més dreta. Els que entenen que l’habitatge és un tema crucial per a la justícia social, també poden optar entre la socialdemocràcia i qui està a la seva esquerra. Els que creuen que la culpa és de Madrid, també tenen una opció classista i un altre de progressista.
No tothom, però, es mou per elements d’identificació de prioritats, sinó que ho fa pel perfil més o menys atractiu del candidat. Encara que la dreta l’ha perseguit i vilipendiat, Pedro Sánchez manté un fort atractiu entre l’electorat d’esquerres i més enllà. Un animal polític difícil d’igualar i que la seva empatia dona molt bé als mitjans i resulta per indumentària i referents culturals, proper als més joves. Es multiplica a les televisions i va a tots els formats d’influencers, per provocadors que puguin ser. Hi té molt a guanyar en una contesa electoral on el desorientat vot juvenil és imprevisible. La persecució judicial sistemàtica li ha fet mal, però ha acabat per compensar-lo el paper de víctima d’una cacera. Aquells que valoren, com en un espot de perfum, la figura de l’home de tota la vida, ho tenen clar en Abascal. Toros, les dones a casa, família tradicional, autoritat, primer els de casa i cultura nacional-catòlica. Res a dir. Qui costa de fer-ne una identificació personal en positiu és el candidat del Partit Popular. No s’explica bé, s’equivoca sovint, el seu principal enemic és ell mateix, no és ni carn ni peix, avorrit de solemnitat. No hi ha per on agafar-lo. La possible identificació amb Ada Colau és només possible a una minoria feta d’activistes socials, universitaris urbans i postmoderns. Cada vegada més sembla una imitació de Judith Butler. L’empatia no és el seu fort, però representa una certa avantguarda encara que una mica superada. La candidata de Junts, en canvi, va de l’antipatia el seu distintiu perquè creu que a Madrid, s’ha de fer de “català emprenyat”. Té el seu públic entre un catalanisme ja més antropològic que funcional.

Les xarxes socials juguen la seva partida i són molt importants, no només entre els joves, sinó també entre adults que han migrat cap a el que és digital i que veuen el món per aquest forat tan petit en realitat, alhora que esbiaixat. Terreny de joc adobat per a l’extrema dreta, perquè no hi compten els arguments, sinó els insults i les invencions tendencioses. Hi ha qui diu que les campanyes no són importants i que la gent ja té el vot decidit de fa dies. No és cert. Com a mínim una quarta part dels votants decideixen que fan o no fan els darrers cinc dies abans que s’obrin les urnes. Per això és tan rellevant el que passi, les sensacions que es donin aquests dies en què es decanta el vot menys ideològic. El repte de l’esquerra, que encara pot guanyar i ens convindria que ho fes, és motivar el vot gandul dels abstencionistes que no estan mobilitzats, que no tenen moltes raons per fer-ho o bé que ja creuen que la victòria de les dretes resulta inapel·lable. No cal dir, que ens hi juguem molt amb els resultats que es donin el 29 de novembre. Potser aquells que dubten o fan opcions frívoles caldria que pensessin sobre el que passarà l’endemà. No ens juguem només una possible alternança al poder, sinó el futur dels serveis públics, la cohesió social i el mateix sistema democràtic.