Cada vegada més vulnerables

Acaba de sortir publicada l’Enquesta de Població Activa (EPA) del primer trimestre d’enguany y, com no podia ser d’altra manera fa un retrat força depriment de la situació sociolaboral d’Espanya i de Catalunya.

Entre convocatòries electorals, el rifirrafe entre els partits, el Procés sobiranista i el final de la Lliga, el tema passarà força desapercebut, com de fet en el nostre món solen quedar les coses importants, davant l’embranzida informativa dels successos “urgents”. S’evidencia amb xifres alguna cosa força notòria, com és que la recuperació econòmica, la real no la del PIB, és una ficció que ens pretenen transmetre els propagandistes de l’optimisme governamental. Els desocupats no disminueixen, sinó que augmenten, i el què és pitjor, també disminueixen els actius ocupats. Tot i el miratge de contractes de treball ridículs per la seva precarietat i durada que poden servir per maquillar les xifres i provocar que no es pugui diferenciar gaire entre tenir algunes ocupacions o no tenir-ne, la realitat és que cauen els actius ocupats. A Espanya l’atur torna al 21%, mentre que a Catalunya es mantenen els nivells de 2015, amb un 17,5%. No hi pot haver-hi societats mínimament satisfetes i inclusives, amb unes xifres com aquestes que ja s’allarguen més de 8 anys i en que res indica que millorin a curt i mig termini. Per grups d’edat, la desocupació dels joves trenca amb tot consens intergeneracional. A Catalunya els menors de 25 anys estan desocupats en un 38%, si baixem el llindar als 20 anys, l’atur puja gairebé fins el 60%.

El problema no és només el retrat d’una determinada situació ocupacional, sinó la tendència, així com el futur que ens depara l’evolució demogràfica. Continuant a Catalunya, hi ha en aquest moment uns 3.100.000 ocupats, que disten de les xifres de 3.700.000 empleats que havíem tinguts anys enrere amb menys població total, els quals a més disposaven de salaris mitjans força més decents que els actuals. Dels 660.000 aturats actuals, només 350.000 cobren algun tipus de prestació d’atur, deixant els altres a mercè de solidaritats intrafamiliars i formes de suport de mínims per part d’institucions socials no governamentals. De cara al futur i per tal de mantenir el sistema de pensions, les xifres no pinten gaire bé. Hi ha a Catalunya 2.300.000 persones ja inactives des del punt de vista laboral. Té a veure amb l’envelliment de la població, però també amb uns anys en que les jubilacions anticipades han servit per maquillar l’envergadura de la crisi econòmica general i a les empreses. A molts sectors les jubilacions es produeixen a partir dels 55 anys, o abans. Una suma molt simple que es deriva de les xifres, és que els inactius més els aturats ja signifiquen a Catalunya una xifra pràcticament idèntica a la dels empleats, els quals amb salaris minvants s’han convertit gairebé en els únics que tributen a les arques públiques proporcionant, lògicament, uns ingressos cada vegada més petits i més insuficients per fer front als serveis públics i a les necessitats col·lectives. La situació real del país és aquesta, com són aquestes les expectatives que podem tenir i el dibuix d’un futur que tira a empobrit i precari. No serien aquestes les grans qüestions a afrontar i a donar resposta?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s