Darrera d’aparentment enginyosos conceptes sobre el coneixement, mai la ignorància havia gaudit de tan bona salut com ara, ja que està emparada darrera un sistema educatiu que diu primar les “competències” i per una societat que menysprea el rigor intel·lectual. Els nivells d’exigència del sistema educatiu han anat disminuint sota la pressió de preteses innovacions pedagògiques que el què han fet és consagrar la poca valoració pel coneixement i la desconsideració cap a l’esforç que requereix qualsevol procés de formació i aprenentatge. Una bona part del professorat, ja sigui de la formació primària com de la universitària, està desbordat i perplex davant la imposició forçada de metodologies que comporten una davallada continuada del paper dels continguts en el procés formatiu, sota el predomini d’unes formes educatives que, abans que res, s’exigeix que siguin “divertides”. Com afirma l’autor del llibre de manera eloqüent, “una educació que no proporcioni coneixement, serà sempre una educació fallida”. S’han desterrat hàbits abans considerats imprescindibles, com els “d’esforç”, “constància” o “dificultat” en nom d’una pretesa modernitat pedagògica, que és poca cosa més que vacuïtat. De tot això parla aquest llibre d’un jove i honest professor de secundària que no està disposat a participar en l’aplaudiment general cap a uns models educatius que es fonamenten en la novetat per la novetat i en la nociva funció d’uns “experts educatius” que desconeixen el fonamental dels processos d’aprenentatge i que s’han instal·lat molt lluny del sentit comú, tot administrant una terminologia alambinada darrera la qual s’empara una societat cada vegada més ignorant.
A Contra la nueva educación (Plataforma Editorial, 2016), Alberto Royo fuig dels tòpics i dels camins ja molt trillats sobre l’educació, per desemmascarar una pedagogia oficial que menysté el coneixement i la cultura i que aposta, segons les seves paraules, per una “felicitat ignorant i una empleabilitat d’ocasió”. Una crítica profunda i racional als dogmes pedagògics postmoderns, tot defensant una concepció de la instrucció pública que faci de motor d’una societat avançada tot proporcionant solidesa de coneixements i una bona base ètica per possibilitar una ciutadania autònoma i amb sentit crític, defugint com es fa ara, de crear empleats que amb coneixements més o menys especialitzats, defugen qualsevol comprensió global de la societat actual, fet pel qual requeririen un domini de la cultura molt més exigent i profund. Estem davant d’un llibre que se situa en la incorrecció política respecte del què està establert, que de manera provocadora i subversiva denuncia la impostura en la que s’ha instal·lat l’ensenyament i, perquè no dir-ho, una part remarcable dels ensenyants, els quals han apostat per no complicar-se la vida i proporcionar a la societat i als dirigents polítics allò que els reclamen, com són titulacions fàcils i assequibles per a tothom, deixant el rigor intel·lectual a les golfes. Un magnífic llibre en el que la crítica radical, no està exempta de grans dosis d’humor.
Josep Burgaya 