Hi hagué un temps en el que la culminació del contrasentit, l’absurd i la vergonya aliena era “la indemnización en diferido” que va balbucejar més que no pas pronunciar Maria Dolores de Cospedal, per intentar justificar la injustificable relació del Partit Popular amb un pinxo com Luis Bárcenas. Vingueren després uns mesos en el que l’espai mediàtic i l’estat d’ànim de la ciutadania va quedar atrapat per les expressions hiperrealistes i pels buits mentals del president del Govern. Allò de “un vaso es un vaso…” o “¿…y las Europeas?”. El Partit Popular es va esforçar en convertir aquests lapsus i desconnexions de la realitat del seu dirigent amb mostres d’autenticitat i de “campechanía”, tot i que immersos en multitud de grans problemes per resoldre, a gran part dels ciutadans el què ens va generar és més aviat temors i perplexitat, així com un renovat interès en que Déu hi fes més que no pas la condició humana. Les urnes però, a vegades són punyeteres en forma de resultats electorals alambinats. I sens dubte a les darreres eleccions generals van ser-ho, tot evidenciant problemes de lideratge polític bastant notoris a Espanya, però també un sistema constitucional que no havia previst el que es feia quan es combinaven resultats de bloqueig i polítics especialment negats. Els mesos perduts des del 15D –que ho són i molt- han permès a Mariano Rajoy parodiar-se a ell mateix, en una versió extrema del “código Mariano” basada en el “laissez faire, laissez passer”. Va guanyar les eleccions, però no anava amb ell trucar a ningú per intentar fer una majoria de govern. Es veu que se li havia d’entregar amablement.
Mentre el deixament de funcions de Rajoy era extraordinari, instal·lant-se còmodament “en funcions”, Pedro Sánchez ens distreia tot intentant amb exercicis de funambulisme erigir un govern alternatiu impossible, tota vegada que els barons del seu propi partit li marcaren les cartes tot negant-li la possibilitat de fer un acord d’esquerres amb la bèstia negra de Podemos. Crònica d’un fracàs anunciat, on l’únic que estava en joc era presentar-se davant l’opinió pública com a responsable i dinàmic mentre procurava endossar la culpa del no-govern de PSOE i Ciudadanos a la no-col·laboració dels de Pablo Iglesias amb la seva abstenció i fent-se invisibles. Mentrestant, Sánchez gesticulava i guanyava temps, tot intentat fer-se perdonar una debilitat interna al seu partit i poder sobreviure com a candidat. Més que probablement hi haurà noves eleccions el mes de juny –després de sis mesos d’exhibir impotències diverses- i en el millor dels casos, podria haver-hi nou govern el mes d’octubre. Dic en el millor dels casos, ja que res sembla indicar grans canvis en el comportament electoral i, per tant, es podrien repetir uns resultats de bloqueig, ja que el centre-dreta podria quedar estancat i l’esquerra podria viure canvis d’hegemonia que en res facilitarien la predisposició del PSOE a un acord. Si no el van voler essent la primera força d’esquerres, difícilment faran l’aposta si són descavalcats. Els seus barons, El País i l’Ibex-35 no ho permetrien. Potser és que hem entrat en un bucle d’impossible sortida i haurem d’acceptar un interinatge perpetu de Mariano Rajoy, tot inventant un nou concepte de dret polític que sigui el de tenir un President “indefinidament en funcions” que, en el seu cas, seria el mateix que “en funcions indefinides”.
Josep Burgaya 