La política catalana ha seguit els darrers anys un itinerari que, com a mínim, es podria titllar de curiós. Sota l’apel·latiu del sobiranisme una part significativa del mapa polític ha canalitzat la variada gama de frustracions de la ciutadania catalana cap a una confrontació amb l’Estat, dotant als catalans que ho han comprat d’un relat en el que tots els problemes i dificultats venien derivats de la falta d’una sobirania plena, de la gasiveria de l’Estat centralista i d’un contenciós de legitimitats que ho explicava tot. Poc tenien a veure amb els malestars la crisi econòmica, les polítiques neoliberals, el debilitament dels serveis públics, la corrupció o la falta d’iniciativa política. Portem cinc anys amb un in crescendo continuat de promeses que, si ens hi haguéssim parat a pensar hauríem vist que no es complirien. A cada pas frustrat i fracassat per obtenir més autogovern i cotes més grans de sobirania, en lloc de buscar nous i més sòlids camins i aliances més àmplies, el què s’ha fet és anar doblant l’aposta, fins a arribar al punt de o bé llançar-se a l’abisme, o bé reconèixer que tot plegat no era més que la impostura de mals jugadors de cartes. Com més altes són les promeses, més difícil és acomplir-les i encara més poder rectificar amb una certa dignitat. L’escalada verbal i de gestualitat pomposa per veure qui era més independentista ha portat a que fins i tot aquells que havien de representar la “moderació” de les classes mitjanes i dels sectors benestars s’han deixat emportar per les declaracions èpiques i, que carai, res de referèndums ni majories qualificades, sinó declaracions unilaterals i prou. Per fer-ho tot més evident nomenem un ministre d’afers exteriors per negociar amb Espanya.
Passat el temps i no sabent ben bé per on tirar, una part de l’independentisme sembla força interessat en desfer una part del camí i retrobar un cert realisme, una realpolitik que permeti millorar el què es té i abandonar unes apostes de màxims que intueixen que no els portaran a cap port. Es detecta que una part de la societat catalana està cansada de tanta mobilització estèril i que es conformaria amb cels menors i més propers, però més factibles. El problema, és que quan has aprofundit en un laberint de manera redundant i continuada i has refusat qualsevol traça de fil d’Ariadna per trobar el camí de tornada, tot es fa molt dificultós. Com ho és que la societat civil que s’havia organitzat i orquestrat per fer el camí de la victòria, ara reclama la construcció d’un arc del triomf pel que no es disposen de materials; o bé que les múltiples faccions d l’independentisme s’impedeixen els uns al altres la possibilitat de rectificar el tret, sota l’amenaça de traïdoria. De fet, encara hi ha vol doblar de nou l’aposta, aprovant declaracions de desconnexió, mentre que els altres el que voldrien és retirar els diners que s’havien jugat, això sí, sense que es noti gaire que és una retirada. Que el Procés està estancat -que està en un atzucac com dirien els del manifest Koiné sobre la llengua-, és força evident i a hores d’ara sense un duro a la caixa ni cap perspectiva, no sembla que hi hagi 11 de setembre que pugui renovar-li el dinamisme i la moral de victòria. El problema de JuntsxSí i la CUP no és ni tàctic ni estratègic, com tampoc ho és el d’obtenir més suports i adeptes. És d’objectius. Consisteix en recuperar per a la política el sentit de la realitat.
Josep Burgaya 