Panamà

Durant uns dies o potser setmanes es parlarà i molt dels “papers de Panamà”. Ens escandalitzarem, condemnarem alguns noms propis –s’ho mereixen-, però encara que a gran escala el tema quedarà com una anècdota i de qui poc l’haurem oblidada. No és un problema que es pugui circumscriure a un bufet maligne que opera en un país de màniga ample. És una petita mostra d’alguna cosa que és sistèmica, coneguda i legalitzada. A Espanya, 33 de les 35 corporacions de l’Ibex-35 tenen i operen en societats ubicades en paradisos fiscals.

Els rics i les grans corporacions són, per definició uns mals contribuents. La combinació de la transnacionalitat -cosmopolitisme- i una elevada capacitat de pressió sobre els governants sota el xantatge d’anar-se’n, dóna com a resultat unes aportacions tributàries poc més que simbòliques per part de les envalentonadas i poc solidàries elits, mentre operen en el món financer extraterritorial. Que ningú no es pensi, però, que els paradisos fiscals són una anomalia no desitjada i combatuda, o bé l’aposta delictiva de petits estats insolidaris. Els paradisos formen part i estan plenament incardinats en el sistema financer internacional. Són l’anella necessària en una cadena. És un servei que forma part de la xarxa del negoci financer global, i qualsevol banc o bufet d’advocats realitza aquestes operacions de manera habitual. El major centre mundial offshore no és cap petita illa del Carib, sinó la City de Londres.

Que hi hagi paradisos fiscals té a veure amb la voluntat dels Estats i dels organismes internacionals. A l’abril de 2009, els líders del G-20 reunits a Londres van anunciar als quatre vents que l’època del secret bancari s’havia acabat. Moltes declaracions pomposes es fan en aquest sentit, però cap acció pràctica. De fet, els paradisos fiscals van florir després de la Segona Guerra Mundial, quan l’establiment de sistemes fiscals consistents que permetessin finançar l’economia pública i l’Estat de benestar, requeria de vàlvules d’escapament als grans capitals i les grans fortunes familiars, per evitar que es tornessin conflictius. Es tractava que no molestessin ni es molestessin, contra un sistema que es basava en la fiscalitat progressiva. Se’ls deixaven una sortida, aquest era l’acord tàcit. No va ser només que alguns petits estats europeus, com l’emblemàtica Suïssa, o minúsculs com Luxemburg, Liechtenstein, Mònaco, Andorra o San Marino s’especialitzessin i sostinguessin amb aquesta activitat, és que molts estats europeus van crear fora de les seves fronteres, com és el cas britànic o francès, illes que servien com a espais d’excepcionalitat fiscal.

L’augment de moviment de capital a través de paradisos fiscals -Irlanda no ha dubtat a ser un d’ells i fins i tot Holanda en alguns aspectes- posa en qüestió el sistema econòmic mundial i òbviament l’existència d’estats amb recursos suficients com per mantenir les seves estructures assistencials i correctores d ela desigualtat, essent els paradisos fiscals un autèntic “forat negre de l’economia globalitzada”. Irlanda concentra una gran quantitat de seus de grans corporacions. Al Centre Internacional de Serveis Financers de Dublín, en un sol edifici, estan establerts una quarta part dels hedge funds constituïts al món. Google realitza la seva enginyeria tributària a través d’Irlanda i Holanda, reconeixent que fora dels Estats Units no paga més d’un 2,4% en impostos. Yahoo opera financerament a través de la seva seu a Amsterdam. A les Illes Caiman, un dels paradisos fiscals més famosos, amb només 50.000 habitants, hi ha més dipòsits bancaris que en el conjunt de França. Un lloc intermedi per evitar que les grans corporacions hagin de repatriar els seus immensos beneficis cap a la seva seu central i regularització. Barclays Bank va pagar el 2009 a Gran Bretanya 113 milions de lliures en impostos, sobre uns beneficis de 11.600 milions, és a dir no va arribar a l’1%. Tax Justice calcula que els 10 milions de persones molt riques disposen en paradisos al voltant dels 21 bilions de dòlars, un terç del PIB mundial. Sense deixar de ser escandalosos, els “papers de Panamà” són poc més que una anècdota.