Ni la política és el què era, ni el poder és allà on havia estat sempre. Política i poder s’han segregat i això explica en part el desconcert d’una ciutadania faltada de referents sòlids i això ajuda a entendre com el poder econòmic s’ha convertit en el poder en majúscules; de fet, en l’únic poder realment existent. D’això parla aquest llibre de manera clara i contundent, de com mentre els problemes que ha d’encarar la humanitat tenen una dimensió global, no hi ha fórmules globals per fer-hi front mentre els Estats-Nació resten encadenats a uns límits territorials i a unes limitacions intervencionistes i reguladores que els han convertit en instruments gairebé inútils. Mentre els afectats per la gran crisi del 1929 miraven cap als governs demanant auxili i una intervenció reparadora dels efectes perniciosos de les falles del Mercat, que amb més o menys encert es va produir, en la crisi actual ni confiem en l’acció de l’Estat, ni aquest està en condicions de fer res més que no sigui el d’ajudar amb recursos públics al capital financer per tal de recuperar les condicions de negoci de les que gaudia abans de l’inici de la crisi del 2008. Així, la crisi actual conté moltes crisis en el seu interior, entre elles la de la capacitat d’acció governamental per tal de garantir el benestar dels ciutadans, una crisi de la sobirania política real dels Estats enfront de l’hegemonia de les corporacions i del Mercat desregulat, però especialment una crisi de la cohesió social que provoca una autèntica situació d’escac a la democràcia representativa.
Aquest és un gran llibre. Amè i senzill en les formes, però de gran radicalitat i profunditat en els seus continguts. A Zygmunt Bauman-Carlo Bordoni: Estado de crisis (Paidós, 2016) assistim a un potent diàleg entre el sociòleg que ha teoritzat el concepte de la “societat líquida” i el assagista italià Carlo Bordoni, on desenvolupen les preocupacions compartides sobre un desfermament del capitalisme més extrem que ens està portant a una dissolució de la societat tal i com l’havíem entès durant moltes dècades i al triomf d’un individualisme empobridor que està acabant amb els nivells mínims d’equitat que requereix el manteniment del sistema democràtic de representació, evolucionant cap a formes democràtiques purament formals. Temps de canvis profunds que marcaran les pròximes dècades i sobre els que la ciutadania hauria d’exigir que anessin justament en una línia diferent a la que estant anant per tal de garantir un futur decent i digne de ser viscut.
Josep Burgaya 