L’atemptat gihadista de París del mes de novembre va atemorir i sacsejar Europa, perquè evitar la violència del terrorisme islamista esdevé una quimera, quan qui el practica està ofuscat per l’odi, està imbuït d’una veritat absoluta de caire redemptor i, a més, està disposat a immolar-se en aquest acte extrem. París ens condemnava a acceptar, com ja ho havia fet l’atemptat a les Torres Bessones, que no estaríem mai més del tot segurs, per molts murs i mesures de seguretat de les que ens dotéssim. Justament la nostra característica fundacional de la noció d’europeïtat, el caràcter de societat lliure i oberta, ens impedeix d’assolir una categoria absoluta de inviolabilitat on no hi hagi marge al temor a ser víctimes de la violència i de l’horror, perquè sortosament no estem disposats a renunciar a la llibertat, o almenys a bona part del significat que li atorguem al concepte. Els atemptats de Brussel·les d’aquesta setmana no fan sinó rememorar-nos el molt voluble que han esdevingut les nostres vides; com unes poques accions de violència salvatge, no només generen el caos i paralitzen justament el cor institucional del nostre món, sinó que ens paralitzen a tots plegats. Més enllà de la violència cega i la generació de sofriment inútil que no tindrà mai cap justificació, alguna cosa ens fa intuir que no tot ho hem fet bé.
Fanatisme, religió i instint de destrucció solen representar una combinació letal i amb els portadors de la qual no crec que hi hagi possibilitat de raonar i de dialogar per assolir una convivència pacífica. Respondre a aquesta nova guerra amb la “guerra” com afirmen alguns dirigents europeus difícilment ens portarà enlloc que no sigui a donar coartades i ales als agressors. Les anades d’Occident al món àrab, sigui a l’època del colonialisme per saquejar i desordenar aquests territoris, sigui a l’època contemporània per raons geopolítiques i de control dels recursos petrolers no han fet sinó portar-hi mort i destrucció, a més de generar-los molta aversió. Encara que el terrorisme islamista sovint està emparat, impulsat i finançat per les minories enriquides, justament per les elits extractives d’aquests territoris que han subjugat la població després dels occidentals, una part de la ciutadania entén que alguna cosa hi té a veure una globalització econòmica, que a la majoria d’ells no ha fet sinó empobrir-los. La injustícia continuada, la condemna a la pobresa i l’arrogància amb que han estat tractats ha generat un ampli i profund ressentiment social, que lògicament algú ja s’ha encarregat de convertir-ho en un contenciós civilitzatori d’arrel religiosa.
A Europa no li cal demanar perdó, ni òbviament haver-se de justificar davant d’aquells que practiquen la guerra més brutal. Però seria bo que canviés d’actitud amb relació al món àrab, al món islàmic i al món en general. Que els importants contingents immigratoris de les darreres dècades els haguem condemnat a viure majoritàriament a les banlieus de les grans ciutats faltats de gairebé tot i especialment de futur, diu poc sobre la nostra capacitat integradora. Com diu molt poc que haguem condemnat a centenars de milers de persones que han fugit de Síria a vagarejar tractats com a animals a Grècia i als Balcans. Les imatges dels camps de refugiats de les darreres setmanes dinamiten el concepte d’Europa, com ho corrobora el vergonyant tractat de “devolució en calent” signat amb Turquia, tot i els miserables esforços per fer les deportacions –que això és el què són- sense testimonis que ho puguin relatar. Els governs europeus, atemorits per l’ascens del populisme xenòfob, han apostat per tractar als refugiats de manera brutal i immisericorde. Per frenar electoralment l’extrema dreta han apostat per donar-li la raó, tot donant de pas, estúpidament, més arguments a aquells que defensen un “xoc de civilitzacions”.
Josep Burgaya 