La política catalana sembla haver adoptat un perfil baix, pateix un cert estancament, a més d’aparentar bones dosis de confusió, després de la sobreexcitació viscuda entre les eleccions del setembre i la configuració in extremis de l’estrany pacte –no pel fet de fer-lo, si no per les maneres amb què es va fer- entre JuntsxSí i la CUP. Que es fes l’acord i es fes Govern es plantejava a priori com un fet cabdal, de vida o mort, el ser o no ser del Procés. Tres mesos després, sembla que tot hagi quedat mig paralitzat i la sensació generalitzada de reflux es bastant notòria. De fet, la substitució forçada de Mas –pas al costat en va dir ell- hi té un xic a veure, doncs el perfil de Carles Puigdemont és força més modest que el caràcter messiànic i marcadament egocèntric que havia anat prenent Artur Mas, especialment en els darrers anys. Segurament, perquè excessos i desencontres de la política catalana puguin tenir alguna via de sortida futura, li cal justament una època més calmosa i de major moderació en les adjectivacions de les coses. En definitiva, baixar el to es un pas ineludible perquè les diverses “catalunyes” que hi ha a Catalunya es puguin reconèixer, per recuperar a més un cert sentit de realitat.
Resulta paradoxal que justament el caràcter vibrant del Procés, s’hagi perdut a partir del moment en que es va obtenir allò pel que tant s’havia maldat, en forma de majoria parlamentària per a la independència. Com diu el proverbi oriental, “vigila amb el què desitges, doncs corres el risc que et sigui concedit”. Hi ha una mica la sensació del, “i ara què?”, mentre els discursos de la majoria són cada vegada més vacil·lants i contradictoris. Una cosa es parlar de manera abrandada i pomposa de fer “lleis de desconnexió” i una mica més difícil és concretar-ho amb normatives administratives que vagin més enllà dels habituals brindis al sol. Una cosa es parlar de la “internacionalització de la qüestió catalana” i força diferent tenir i obtenir interlocutors exteriors que et rebin i s’interessin pel què els hi voldries plantejar. Justament, la profunda fractura y confusió política en la que viu Europa, amb diverses crisis internes entre les que la dels refugiats i l’eclosió de discursos insolidaris no són pas menors, no ajuda gaire que el tema català i els contenciosos intraestatals en general puguin ser abordats. Mentrestant, les contradiccions internes de l’independentisme afloren –qui els hi havia de dir a la gent d’ERC que acabarien aprovant de subvencionar les escoles segregades de l’Opus- i que la falta de liquiditat requereix de posar-se d’acord amb el govern central més que no pas d’emetre “bons patriòtics”.
El Procés ha mantingut la torxa encesa aquests anys amb fortes dosis d’èpica, la qual embla ara haver minvat. Farien falta més “onzes de setembre” al llarg de l’any per tenir la ciutadania conscienciada i activada. Justament les entitats agitadores de la societat civil semblen haver perdut embranzida i ser poc mobilitzadores, una vegada molts dels seus dirigents s’han recol·locat en la política institucional. Els discursos d’ara, no defugen tornar a situar-se en “pantalles” que es deia estaven superades. Es torna a parlar de referèndum acordat o que no es pot ser presoner de l’estricte calendari de 18 mesos (ja n’han passat 3) per fer realitat la independència. No es pot negar, però, que l’independentisme utilitza llenguatges força diversos, polisèmics i que té un relat diferenciat per a cada estat d’ànim. Hi haurà segur noves pujades de to i noves empentes reescalfadores. Difícilment s’evitarà, però, una sensació cada vegada més generalitzada entre la ciutadania, de que algú els ha ensarronat. Que se’ls han promès coses que no es podrien complir.
Josep Burgaya 