Hi ha un debat pendent d’afrontar i que no sembla gaire central en els intercanvis programàtics per formar o no govern a Espanya, que és la remodelació profunda del sistema fiscal i tributari. Com a molt es parla d’un genèric “baixar impostos” (a qui?) o bé d’aconseguir una disminució del frau fiscal i laminar alguns dels exagerats mecanismes que permeten pagar poc justament als que més guanyen. El tema és tan crucial cap al futur –de fet en depèn en què consistirà aquest futur-, que caldria esperar que la qüestió s’abordés amb més profunditat i ambició. El problema econòmic fonamental dels Estats rau justament en una recaptació insuficient, no perquè gastin en excés, sinó perquè els sistemes fiscals vigents estan pensats perquè només cotitzin les rendes del treball. Insuficient a totes totes, però sobretot injust i sense fer el paper redistribuidor de renda i de riquesa que també li correspondria al sistema tributari. La seva funció no hauria de ser només ingressar, sinó també la de reequilibrar.
Amb la crisi econòmica i la posada en evidència dels nivells d’endeutament públic agreujats pel dèficit pressupostari, la doctrina liberal dominant obsessionada en reduir la intervenció pública, el que el propagandista neoliberal Grover Norquist va definir gràficament com l’objectiu de “reduir el govern a la mida que ens permeti ofegar-lo a la banyera “, ha acusat l’Estat de ser insostenible amb les seves necessitats de despesa pública creixents i al seu entendre injustificables. És cert que els ingressos fiscals han anat caient durant i per efecte de la crisi econòmica, encara que no únicament per això, ja que aquesta és una tendència que s’havia anat produint molt abans de 2008, com a resultat de la disminució de la tributació de les rendes de capital, les immenses fortunes i les grans corporacions amb domicili fiscal indeterminat i amb múltiple mecanismes d’exempció, el que per situar-ho fora de la criminalitat es denomina com “elusió fiscal”. El pitjor no és que hagi caigut circumstancialment la recaptació, sinó que dècades de propagandisme favorable a la retallada d’impostos ha acabat per convertir aquest objectiu en un ideal econòmic i polític.
Un dels aspectes més sorprenents dels últims anys, és fins a quin punt s’ha aconseguit “despolititzar” el debat sobre els impostos i sobre la fiscalitat, no solament reduint tot a una qüestió tècnica en relació a l’obtenció dels ingressos ineludibles d’uns estats tendents a malgastar, sinó i especialment buidar el significat profund que té el sistema tributari com a via de predomini del que és col·lectiu i com a mecanisme bàsic i imprescindible de redistribució de la riquesa. En un món en què, qui més qui menys considera inacceptable el nivell de desigualtat acumulativa i creixent de les nostres societats, fins a nivells que posen en dubte la viabilitat d’aquestes, curiosament ningú sembla voler posar en relació a l’empobriment majoritari en relació d’un 1 % de rics que concentren cada vegada més una major proporció de les rendes. Els sistemes tributaris que ja no és que tinguin notòries esquerdes i siguin burlats pels sectors benestants de manera quasi pornogràfica, és que la naturalesa sobre les que se sostenen les estructures fiscals, el seu propi concepte fa temps que ha deixat de tenir molt sentit, si és que pretenem disposar d’un sector públic que garanteixi un nivell de serveis i de benestar acceptable a la ciutadania i, alhora, eviti una polarització de rendes tan extrema que posa en dubte el mateix futur del sistema econòmic i social. Estem clarament davant un sistema de contribució al comú insuficient i gens equitatiu i encara menys eficaç, però especialment davant d’un paradigma tributari totalment desfasat.
Josep Burgaya 