Europa sempre ha estat més una idea, un concepte, que no pas un territori específic. Les crisis acostumen a posar en evidència la feblesa de les estructures que semblaven sòlides i l’escassa solvència de conviccions que aparentaven en èpoques de bonança estar ben assentades. La construcció europea, que durant dècades va semblar que caminava encara que de manera potser massa lenta per alguns, amb passes continuades cap a conformar una unitat social i política, a més d’econòmica, cap a la culminació d’un model civilitzatori cohesionat, integrador i solidari, s’ha demostrat a partir del 2008 més aviat feble, regressiu i amb tendència al predomini de discursos nacionals insolidaris, del que se salvi qui pugui i a consolidar la noció de ser una illa amb un cert nivell de desenvolupament que s’ha de protegir d’enveges i amenaces externes. Les situacions crítiques i convulses no evidencien ni poden en joc el millor de les persones, i encara menys de les societats i dels seus governants. El que vivim no és una crisi financera, ni tan sols només econòmica, és el final d’una època que ha portat fins el paroxisme l’individualisme, l’exagerat esperit de lucre, la desigualtat extrema, l’expansió de velles i noves formes de pobresa, precarietat i inseguretat. La Unió Europea, que es va fonamentar en el pragmatisme economicista dels anys d’expansió, no ha resistit els crus embats de la realitat d’aquests inicis de segle.
El que succeeix en el tema dels refugiats que són gasejats i tractats com animals a l’Europa de l’Est a més d’una enorme vergonya per a tots, és l’evidència de la incapacitat d’Europa de respondre als ideals i als valors que teòricament almenys adornaven la seva sofisticada cultura democràtica. Incapacitat per respondre a una situació d’emergència humanitària que no admetria de dilacions, però alhora incapacitat de preveure que això podia passar en la mesura que es van descuidar durant molts anys els vincles i les solidaritats amb la part sud de la Mediterrània. No es va voler entendre que aquest mar havia de ser, com havia estat històricament, un nexe de relació i comunicació i no pas una trinxera que mantindria allunyada la pobresa i el desengany de les nostres vides. El problema no són les “deficiències democràtiques” dels països balcànics ni una especial falta de consideració en aquelles contrades cap als nouvinguts. Les coses no es fan millor a França, Gran Bretanya o Alemanya. L’amenaça de sortida de Gran Bretanya de la Unió Europea, forçant concessions indignes, no es sinó un aspecte més de la materialització del fracàs del projecte continental. Com ho ha estat una hegemonia alemanya que ha imposat les dures polítiques d’austeritat als països del sud i en el que el maltracta infringit a Grècia en seria una de les seves formes més eloqüents i extremes.
Europa, la Unió Europea, ha deixat de ser un concepte de benestar i de progrés vinculat a la primacia d’allò que és social i solidari, per esdevenir un espai fracturat i convuls on s’han imposat els interessos dels mercaders i de les finances, el capitalisme més desnortat, per damunt de la cultura de la satisfacció de les necessitats col·lectives, de ser lloc d’encontre i d’interacció de singularitats que ens enriquien. Les seves classes dirigents, ja no advoquen per la integració, la confluència, el deesnvolupament comú o la compassió; sinó que ho fan per la por, l’exclusió, la desconfiança, l’hegemonia particularista, la xenofòbia i el restabliment de fronteres. Més que encara en construcció, Europa sembla haver iniciat fa un temps un procés de deconstrucció. “Una altra Europa és possible”, branden algunes esquerres. Probablement així sigui, però sembla que aquest procés no s’hagi encara ni tan sols iniciat.
Josep Burgaya 