De puntetes

Els mitjans i bona part de la ciutadania de Catalunya intenta passar tant de llarg com pot en relació al primer pla que ha recuperat la família Pujol i els seus negocis diversos al declarar a l’Audiència Nacional de Madrid. La pretensió de no voler recordar Pujol –els Pujol- no és tant per l’aversió que provoca que algú que ha estat seguit i santificat no hagi resultat ser qui ens pensàvem, sinó justament perquè el seu lideratge i el seu comportament real estaven prou ben associats i eren temps en els que es donava per bo que les coses fossin i es fessin així. L’ostracisme, el “jo no els conec” amb que actua una part de la ciutadania de Catalunya que els havia idolatrat fins al paroxisme i que se’n havia beneficiat del seu “sistema” a més no poder, em fa pensar amb la reacció de franquistes fervents que, a finals dels setanta, van esborrar el seu passat recent de braç aixecat a la Diagonal al pas del dictador, per inventar-se una biografia de “demòcrates de tota la vida”, molts d’ells redimits justament per un pujolisme que els convertia llavors en fervents nacionalistes, a més de donar-los ocasió de bons negocis o de càrrecs en la nova administració que es construïa a base d’acòlits.

Amb Pujol i amb el pujolisme, Catalunya no es va equivocar, com ara se’ns vol donar entendre, com si ens hagués fallat el dipositari de la nostra confiança. Justament per això se li va fer confiança. La vergonya que passen ara Jordi Pujol i Marta Ferrusola al entrar, notòriament sols i envellits, a l’Audiència Nacional, és també una vergonya del país, d’una bona part de la societat catalana que n’era coneixedora i partícip, encara que ara ningú ho voldria reconèixer. Interessa ara molt de remarcar la “solitud” dels Pujol, com si el que va passar no tingués res de sistèmic, com si es tractés tan sols de les debilitats que van poder amb l’honorabilitat d’un Molt Honorable, tal vegada víctima de tenir alguna “poma podrida” en el cistell familiar. Tot plegat, contenint enriquiments personals i familiars, fortunes dipositades a paradisos fiscals, cobraments sistemàtics per adjudicació d’obres, finançament del partit i la xarxa d’entitats i organitzacions del voltant…. Tot això era un mètode, un sistema establert i àmpliament compartit, participat i conegut, que com s’ha vist en documents d’alguns empresaris fets i acostumats a pagar “la mossegada del 3%”, es continuava fent de la mateixa manera encara l’any passat. Tot sostingut per un silenci còmplice d’una gran part de la societat catalana i dels mitjans de comunicació que ho coneixien abastament i que ho comentaven “off the record”.

L’hegemonia política de la Catalunya autònoma, la construcció de la seva Administració es va fer d’aquesta manera i amb aquests valors, amb una “omertá” interessada. Quan va esclatar el cas Banca Catalana –que d’allà ja plora la criatura- un Pujol indignat va bramar notòriament aclamat “ara d’ètica i de moral serem nosaltres qui en parlarem”. I certament, durant trenta anys aquesta ha estat l’ètica i la moral predominant, amb una oposició política espantada, una intel·lectualitat submisa per càrrecs i encàrrecs i uns mitjans de comunicació que, en nom de les subvencions i les insercions publicitàries, estaven disposats a riure totes les gràcies al nou mandarí del país, al qual fins i tot li construïren una biografia de lluitador nacional i li dibuixaren dots i característiques de gran estadista. El primer “gran astut” dels que vindrien després, però que no va calcular que arribaria el dia en que deixaria de ser útil per a la “governabilitat d’Espanya” i deixarien de tapar-li tan notòries vergonyes.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s