Fa relativament poc temps que ens va deixar aquest magnífic autor valencià i ara se’ns ha fet a mans la seva obra pòstuma, que encara que breu, és contundent, desolada, trista i pessimista. No és una novel·la en que es retrati de manera dura la realitat i entorns socials, com ho feia de manera immillorable a En la orilla, probablement una de les millors obres escrites en la literatura espanyola dels darrers 30 anys, sinó que estem davant d’una reflexió personal i íntima que, encara que no sigui del tot explícit té força d’obra autobiogràfica i de conclusió vital, justament no pas contemporitzadora. El protagonista, pintor espanyol a París, és una mena d’alter ego de Chirbes, o almenys s’hi reconeix força l’autor, tot retratant una història d’amor i de desamor, però sobretot la poca capacitat humana per mantenir no només els sentiments al llarg del temps, sinó l’estima cap a aquells que han format en algun moment part del nostre itinerari vital. Un llibre sobre la malaltia, sobre la tragèdia i els escrúpols que acompanyen determinades malalties i sobre sexualitats viscudes de manera castigada i poc acceptada. Sobre el terror que ens infundeix la mort, la dels altres con a prefiguració de la pròpia i sobre l’escassa empatia que ens acostuma a generar el sofriment dels altres.
A París-Austerlitz (Anagrama, 2016), Rafael Chirbes construeix un llibre d’una duresa inusitada i un retrat de la condició humana que no indueix justament a l’optimisme. Un llibre que va prendre i reprendre diverses vegades, segurament perquè no li resultava plaent fer aquesta reflexió, i que només va poder acabar, o donar-lo per acabat de manera força sobtada, quan la seva pròpia mort ja era a punt d’atrapar-lo. Parla del caràcter voluble del desig i de l’estima, de que es mentida la convicció romàtica “que l’amor tot ho pot”, de com les diferències socials acaben per resultar determinants en la continuïtat o no de les relacions personals. Parla de la mort, de les malalties vergonyats, dels temors i de la immensa solitud que acaba per acompanyar-nos quan s’acosta la mort. Un llibre només recomanat a aquells que entenen la literatura, la bona literatura, com la capacitat de commoure i de sacsejar i que no entenen la pràctica i el gaudi artístic com una qüestió plaent, de distracció o decorativa. Llibre que no deixa indiferent.
Josep Burgaya 