Farsa

No em veig en cor d’afirmar res de manera taxativa en relació a com acabaran els intents de configurar una majoria de govern a Espanya. Tot apunta que tornarem a eleccions, però ves a saber, especialment després del via crucis català que encara que ningú en donava un duro va acabar per tenir un “final feliç”; bé, o almenys un simulacre de final. Encara que no sembli políticament molt dotat, no es pot negar que Pedro Sánchez té una empresa tan difícil i gairebé amb tot a la contra, que potser es mereixeria el miracle que li sortís bé. Difícil. Ha sorteja la pressió intensa en pro d’una “gran coalició” que hauria salvat els interessos de l’establishment, però que a mig termini hauria enterrat un PSOE, entregat definitivament al relat polític de la dreta. La majoria de progrés, segur que desitjada per molts, és difícil de configurar donat que requereix de sumes i de connivències que ja s’han expressat repetidament que són excloents. Certament compta amb un aliat estratègic que és Ciudadanos, el qual li interessa tan poc com a Sánchez haver de tornar a les urnes, però Podemos ho posarà difícil, donat que en unes noves eleccions, probablement ferien el sorpasso i liderarien les esquerres. Enmig d’això, una bona part del PSOE esperen que Sánchez embarranqui en aquestes negociacions, mentre que per ell, la supervivència política passa única i exclusivament per formar govern.

Bona part de la ciutadania tenim la sensació que assistim a una llarga representació que ens portarà al no res. Ens espera un altre llarg mes en el que els diversos rituals d’aparellament seran poc més que un engany, ja que del que es tracta es d’una cuidada posada en escena per part de tothom de cara a que el culpable del fracàs als ulls de l’opinió pública sempre resulti que ha estat l’altre. Tot serà un magnífic joc de simulacions on l’important no és tant el resultat final, sinó l’avaluació que puguin fer els futurs electors del procés que se segueix. Sentirem parlar fins a l’abús que en cap cas es travessaran “línies vermelles”, una expressió que ja fa angúnia d’escoltar, sabedors com som que en política el “mai!”, pot voler dir d’aquí a uns mesos. També sentirem de nou expressar que alguns líders haurien de fer “un pas al costat”, eufemisme que com sabem tots pot voler dir dues coses no forçosament excloents: que els teus et foten fora, o que el líder fa veure que se’n va i el que fa es posar-hi un masover.

La pràctica política és una cosa ben estranya, composta a vegades de preses de decisions frenètiques i sense gaire temps de pensar-les, amb períodes d’estancament on tot sembla fluir d’una manera extraordinàriament lenta, sense pressa. Mariano Rajoy ha cremat 40 dies des de les eleccions, com aquell que res. El tema no és tant que no se’n hagi sortit de ser investit President, cosa lògica quan has cremat durant anys els amics i has liquidat els ponts amb els adversaris, però tampoc sembla que hagi fet res per aconseguir-ho. Molt en el seu estil, s’ha limitat a esperar que passés el temps. Encara que segurament amb més moviment aparent, ara probablement es cremaran 30 dies més per comprovar una cosa que era evident la nit electoral, i és que no hi possibilitat d’erigir un govern estable. Resulta curiós que, especialment els catalans, viure sense govern s’està convertint més en una norma que no pas en una excepció. Només es posen nerviosos els mercats i els indicadors econòmics.