La pobresa estigmatitzada

En el nostre món solem ser presoners de la vella noció del liberalisme anglosaxó i de l’Anglaterra victoriana que associa la pobresa al fracàs personal dels individus que en són víctimes, degut a la seva falta d’esforç, indolència, vicis i una certa irresponsabilitat. Com a molt, se’ls concedeix que puguin haver estat víctimes de la dissort, el destí o bé d’alguna desgràcia. No s’acostuma a analitzar la pobresa cada vegada més nombrosa i profunda com el resultat d’economies inadequades, estructures socials injustes o de polítiques poc donades a l’equitat. Sobre la pobresa, sobre el seu combat, podem sentir sovint grans afirmacions genèriques sobre superar-la i sobre possibles plans de xoc per a pal·liar-la que, curiosament, no s’acaben mai per concretar en mesures específiques. De fet, es tracta a la pobresa com si fos una malaltia de la que cal allunyar-se i protegir-se, com si la possibilitat de caure en aquesta dolència es podés donar pel simple contagi. Com en la vella moralitat catòlica, es pot fer caritat als pobres, però se’ls ha de mantenir reclosos i distants, doncs en el fons els considerem un perill públic amb potencial per a la rebel·lió. No fos cas que ens fessin perdre el nostre status quo.

El tractament que està donant la vella Europa als refugiats sirians, ho és tot menys exemplar i posa en evidència l’escassa capacitat de practicar la solidaritat tant per part dels governants com per una part significativa de la ciutadania. El que era aparentment l’Europa més civilitzada –la central i nòrdica- justament està incorrent en episodis de menyspreu i maltractament a uns refugiats que, “genèricament”, havia dit que acolliria. Està en dubte que realment existeixi allò que n’havíem dit “el model social europeu”. La xenofòbia que creix de manera galopant i que en alguns països ja és al govern, els porta a prendre decisions indignes que fan trontollar la noció d’europeïtat. La decisió danesa d’incautar-se dels béns que porten els refugiats –en el millor dels casos uns centenars d’euros- és d’una misèria moral inqualificable i del tot injustificable. És el pur plaer morbós d’humiliar a gent pobre i refugiada, com si així fóssim menys desgraciats els que hem tingut la pura sort de caure en el cantó més favorable del món.

L’Ajuntament de Barcelona i el nou Govern d ela Generalitat, semblen haver coincidit en el temps a l’hora d’expressar la seva preocupació pels canvi climàtic i diuen estar disposats a prendre mesures. Actitud ben lloable, atenent a que el de l’escalfament global és probablement el major repte que té plantejat el nostre món. Quan es va a les concrecions, es descobreix que també del deteriorament mediambiental anem a responsabilitzar-ne els pobres. Que la mesura estel·lar sigui retirar del carrer la flota de vehicles de més de vint anys, significa deixar sense cotxe als pobres. Qui utilitza aquests vehicles no ho fa per afany col·leccionista, sinó per què no té la possibilitat econòmica de canviar-lo. No ens enganyem, aquest plantejament institucional, curiosament alhora de dretes i esquerres, no tindrà cap efecte sobre el clima, però si que serà una humiliació més cap a aquells que tenen dificultats. Es podia haver prioritzat actuar contra els vehicles d’alta gama i alta cilindrada, per canviar les calefaccions de combustió de fòssils en els equipaments públics, estimular el canvi dels sistemes d’escalfament privats, millorar el transport públic per desincentivar el recurs al vehicle privat… Després molt anunci de “plans de xoc contra la pobresa” o de grans plans “d’acció social”. Postureo.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s