Les 62 persones més riques del món tenen el mateix que els 3.600 milions de persones més pobres. Encara que només és una dada, no fa falta dir gaire res més per concloure que vivim en un món profundament injust i en una economia equivocada. Ho destaca un demolidor informe que ha publicat aquesta setmana Intermón-Oxfam. El problema no és sols que la xifra és indecent, el pitjor és que aquesta desigualtat no fa sinó augmentar de manera exponencial any rere any. És una iniquitat acumulativa que sens dubte ens porta a un col·lapse civilitzatori dramàtic i que entremig acaba amb la noció de societat inclusiva i de sistema democràtic, així com amb qualsevol rastre de vida digne. Aquest procés que les institucions polítiques nacionals i estatals es mostren incapaces de revertir, no és el resultat d’imponderables còsmics o bé el fruit d’una casualitat històrica. Justament té a veure amb opcions econòmiques, que en darrer terme són polítiques i ideològiques, que són les que s’han imposat justament en el món occidental ric els darrers trenta anys. Encara que els que abonen els corrents econòmics i polítics que condueixen a l’enriquiment i empobriments extrems no ho plantegen obertament d’aquesta manera i parlen de les bondats de la llibertat econòmica estricte, de l’individualisme motivador i de l’augment de riquesa generalitzat que hauria de comportar la globalització econòmica i la desregulació de la intervenció pública; en realitat a tot això ens aboca el triomf de l’economia financiaritzada sobre la política, l’interès individual sobre cap consideració col·lectiva, la preeminència del globalisme sobre el marc local.
Hi ha qui argumentarà que la desigualtat ha existit al llarg de la història, o bé que el capitalisme i la injustícia són conceptes gairebé sinònims. Sí, però, no. Les desigualtat socials sempre han tingut uns límits que o bé els han posat els riscos d’insurrecció o bé la impossibilitat del propi funcionament de l’economia quan els desequilibris són extrems. El keynesianisme imperant les tres dècades posteriors a la Segona Guerra Mundial va comportar que la intervenció estatal i una certa contenció del capital en la maximització dels beneficis de cara a evitar la revolució política i social, donés lloc a societats i economies força inclusives en les que uns raonables nivells de salaris que asseguraven els sindicats, les normes reguladores públiques i un sistema de tributació progressiu, permetessin construir realitats força estables i inclusives, progressives econòmica i socialment, que és el que vam convenir en denominar l’Estat de Benestar o bé el model social europeu.
Sobretot a partir dels anys noranta, s’accelerà una cursa capitalista de màxims, on les elits econòmiques i les grans corporacions obtenen, gràcies a la primacia ideològica del liberalisme econòmic extrem i el conservadorisme polític, que l’Estat retiri cap mena de control i el seu escenari d’acció descontrolada sigui el món sencer. Ni les classes mitjanes ni la cohesió ja importen. A partir d’aquí, ocurrències financeres de la pitjor espècie, deslocalització industrial cap als paradisos del treball esclau, atur i precarietat laboral i salarial també al Primer Món i, sobretot, deixar la tributació com una cosa que només fan els pobres. Mentre les elits dominants viuen en un món extraterritorial –cosmopolita, en diuen-, la immensa majoria de la ciutadania no ens queda sinó resignar-nos als límits d’un Estat-Nació que ni pot ni vol fer res per a nosaltres, perquè la nostra vida pugui tenir un mínim d’expectatives en forma de treball, salari digne i uns acceptables serveis públics. Va perdent així la seva legitimitat. Quanta desigualtat pot resistir un sistema democràtic?
Josep Burgaya 