El sexisme que repunta

Crida l’atenció darrerament el repunt que semblen viure les actituds i el llenguatge masclista, i ja no diguem la plaga de la violència de gènere que és lluny d’eradicar-se, com si la crisi econòmica i social hagués reforçat la temptació a projectar les frustracions d’aquesta manera especialment miserable. Però, a banda d’aquest masclisme violent i tràgic, sembla que s’hagi revitalitzat en els darrers temps –i el què és pitjor, que s’accepti amb naturalitat-, un sexisme que practica la violència i l’agressió verbal que de fet participa de la mateixa cultura en què s’incuba la violència física. La xarxa i els camps de futbol són dos àmbits que, amb un cert anonimat o no tant, s’expressen de manera brutal les pitjors pulsions i les expressions de degradació extrema cap a les dones. Els estadis de futbol no han estat mai un lloc gaire culte ni exemplar, però al igual que s’ha acabat per perseguir-hi les manifestacions racistes, s’hauria de fer amb un masclisme que ha esdevingut insuportable. La impunitat de la xarxa resulta en molts aspectes indecent, i en l’aspecte de la violència verbal amb les dones o amb la llibertat sexual les expressions hi fan feredat. Algú dirà que això són les rèmores d’una cultura patriarcal i masclista, però el cert és que no progressem adequadament. Els que vam ser educats, per exemple, els anys setanta, hem hagut d’esforçar-nos per superar uns valors que ens impulsaven a fer de “mascles-alfa” i a ser poc respectuosos i considerats. Probablement no ens hem esforçat el suficient –encara ens acostumen a fer molta gràcia acudits sexistes que no ens en haurien de fer- i ens queda camp per córrer. Sorprèn, però, que les generacions amb models educatius més avançats han justament avançat poc en aquest aspecte.

A la política sembla que també darrerament les coses evolucionen en relació al masclisme imperant en el mal sentit. Fa uns anys només ens sorprenia de tant en tant algunes declaracions d’algun element de la carcúndia de dretes. Recordo ara unes lamentables declaracions d’un alcalde del PP sobre una ministra del PSOE, sense que el seu partit el fes dimitir per vergonya aliena; o bé les cantades redundants d’un impresentable com Silvio Berlusconi. A Catalunya amb els ardors polítics dels darrers temps, el masclisme en la política i en relació a ella crida molt l’atenció, i sembla donar-se per bo. Dos exemples recents. El què s’ha dit en públic i en privat de la cap de l’oposició Inés Arrimadas donant per fet que ha arribat on ha arribat pel físic, hauria d’ofendre a qualsevol, sigui del partit que sigui. He sentit alguna tertuliana habitual, de les que se les dóna de feminista, justificar-ho. El què se’ls ha dit a les dones de la CUP darrerament és una indecència que inhabilita a qualsevol que ho fa, tant si és a la xarxa com a la barra d’un bar. Comentaris més que barroers sobre indumentària i gustos estètics. Com es pot anar més enllà, quan un periodista troba normal cridar-li en públic a Anna Gabriel “puta traïdora”? La política hauria de tornar ser espai de respecte i de tolerància -que no significa absència de passió-, però l’insult i la desqualificació hauria de ser-ne desterrats. Utilitzar les pitjors pulsions masclistes, recórrer la violència verbal en relació a les dones no és només l’evidència estar faltat d’arguments, és la inhabilitació per participar en l’espai públic. Si ho tolerem com a meres “sortides de to” o excessos puntuals” estem perdent la partida en la construcció d’una societat més justa i equilibrada, més decent.