Sense govern

Catalunya i Espanya, encara que per raons i amb naturaleses prou diferents, han vist com es trencava la seva estabilitat política i la possibilitat d’erigir de manera senzilla majories per governar, dominant la fragmentació política i dificultats notòries per transaccionar i arribar acords, el que significa llargs períodes de transició de governs en funcions i una rècula d’eleccions seguides, tot cercant hegemonies polítiques sòlides que difícilment l’electorat està disposat a promoure. Són temps d’expressió de diversitats extremes i de lleialtats polítiques i ideològiques poc sòlides, notòriament canviants en funció de l’estat d’ànim que es vol projectar. A Madrid s’ha trencat el bipartidisme i la confiança majoritària en els dos grans partits que es tornaven al poder, i han emergit propostes polítiques no sé si molt millors, però almenys noves i un xic diferents, el que genera un mosaic més complert i dificultats de gestió per falta de cultura política de multipartidisme. A Catalunya, els matisos polítics i la seva representació venen de més lluny, però justament la crisi de governabilitat es produeix quan una part de l’espectre polític ha plantejat una disjuntiva excloent de la que, es miri com es miri, no n’ha resultat vencedora, ja que la realitat catalana no es deixa reduir a una qüestió de dues bandositats. Excepte si es donen sorpreses de darrera hora, tot sembla abocar a noves eleccions a Catalunya i Espanya, mantenint-se així llargs períodes d’interinitat dels governants, situació que no sol ser la millor per afrontar les grans problemàtiques de fons que hi ha plantejades. Algú argumentarà que països europeus prou notoris com Itàlia o Bèlgica, acostumen a estar més temps sense govern que amb ell i que, malgrat això, continuen funcionant. Al seu favor hi juga, però, el disposar d’estructures administratives més sòlides i professionalitzades –que no més àmplies-, menys sotmeses als vaivens electorals.

Encara que als governants actuals a Madrid i Barcelona no els agradaria de reconèixer, les semblances polítiques d’un lloc i l’altre són força importants, com ho és que les dinàmiques a una ciutat i a l’altre tenen notòries influències mútues. Es pot guanyar i es pot fracassar alhora, i això és el que ha succeït a una banda i altra. Rajoy ha tingut una amarga victòria que l’ha portat a perdre no només la majoria absoluta, sinó també el 40% del seu electorat. JuntsxSí ha obtingut el que CiU obtenia sola el 2010, essent com era una peculiar proposta que aplegava al partit del govern i el partit del cap de l’oposició per plantejar un caixa o faixa. En ambdós casos, són partits guanyadors que no poden construir una majoria per governar perquè no tenen amics amb qui fer-ho, perquè han fet terra cremada amb els contrincants i perquè no tenen la possibilitat d’especular –triangular- amb acords diversos. Tant el PP com JuntsxSí van amagar els seus líders en campanya electoral, i més que representar la solució, ho reconeguin o no, constitueixen bona part del problema. Tot i que amb formes distintes, són lideratges que tendeixen a allò messiànic, intentant treure partit al victimisme i amb una forta tendència a presentar-se com a redemptors. Dirigents que encara que es diuen europeistes furibunds, tenen maneres més aviat peronistes –cabdillistes-, que no pas semblants als polítics centreeuropeus. Uns i altres ho faran tot per mantenir-se al poder, al preu que sigui, doncs ni ells ni els seus es poden permetre que s’enfonsi el castell de cartes que han construït. No és tan paradoxal  que es necessitin  mútuament per reforçar-se. Els interessos que representen són ben bé els mateixos.