Els diaris d’un poeta acostumen a ser una lectura especialment recomanada per a aquells que vulguin conèixer l’itinerari intel·lectual i els esforços i el context que donen lloc a les composicions dels escriptors que, d’alguna manera, formen part de la nostra vida. 
Encara que fragmentàries en el temps que abasten, aquestes memòries de Gil de Biedma ens permeten conèixer els aspectes personals i literaris -si és que aquests àmbits es poden destriar-, del que ha estat probablement el millor poeta en llengua castellana de la segona meitat del segle XX, i un dels majors poetes europeus contemporanis. D’obra relativament curta i concentrada en el temps, però de majúscula significació poètica i literària. Tot i que la part del llibre que conté Retrato de artista en 1956, ja s’havia publicat anteriorment, ara es veu magníficament prologada i anotada per Andreu Jaume, i s’incorporen a més altres diaris posteriors. Si en el primer assistim al despertar de la vocació literària de Gil de Biedma, la definició de les seves influències literàries i la conformació del grup de joves barcelonins que en terra culturalment tan erma varen decidir aixecar ambiciosos projectes d’escriptura, o com també l’important viatge que a nivell sentimental i poètic va fer a Filipines. En aquesta edició s’ha afegit un important diari escrit entre 1959 i 1965, que és la seva època decisiva, de maduresa, en la construcció del seu arsenal poètic, de com és lenta i laboriosa -dolorosa- l’emergència de cadascun dels versos i l’escultura definitiva d’un poema. Hi ha també un diari de 1978, quan Gil de Biedma tot i considerar esgotada la seva vena lírica, intenta tornar a escriure. Finalment, conté un emotiu dietari d’octubre de 1985, quan a París rep un tractament clínic de caràcter experimental per fer front a la SIDA, amb un albirament de la mort que es produiria cinc anys després.
Diarios 1956-1985 (Lumen, 2015) és un llibre més que recomanable, imprescindible pels addictes a l’obra d’aquest extraordinari poeta, una obra que pot ser llegida i rellegida cada cert temps, donat que planteja i intenta trobar alguna resposta, ni que sigui provisional, a tot allò que la vida ens interpel·la a la condició humana. Des de la consciència de l’atzarós però condicionant que és el medi personal i social -“yo nací (perdonadme) en la edad de la pérgola y el tenis”-, el caràcter efímer de la joventut, l’amor, la passió i el desig, la implacabilitat del pas del temps, la por per la proximitat de la mort… Pocs poemes han descrit de manera tan contundent el canvi de força vital amb els pas dels anys com el titulat No volveré a ser joven:
Que la vida iba en serio
uno lo empieza a comprender más tarde
-como todos los jóvenes, yo vine
a llevarme la vida por delante.
Dejar huella quería
y marcharme entre aplausos
-envejecer, morir, eran tan sólo
las dimensiones del teatro.
Pero ha pasado el tiempo
y la verdad desagradable asoma:
envejecer, morir,
es el único argumento de la obra.
Com difícilment es pot explicar de manera més complerta la tensió mai resolta entre la necessitat de l’amor-passió amb l’amor-estima que emana d’un poema immens com és Pandémica y Celeste. Del millor que des del punt de vista literari ha donat de si Barcelona, tot i que se li destinen efemèrides i exposicions menors -la que actualment hi ha al Arts Santa Mònica, és indigne pel nivell d’escriptor del que estem parlant- ja que la seva llengua poètica i els seus valors intel·lectuals i literaris no coincideixen amb els del mainstream dominant. Val a dir, que tot i ser poc just, no li fa cap falta, doncs sobreviurà a la no-poètica catual.
Josep Burgaya 