Com gairebé sempre, ningú es veu perdedor a les eleccions generals d’aquest diumenge, aferrant-se tothom als factors positius dels resultats, fent en alguns casos interpretacions com a mínim una mica forçades i estranyes. Amb tot, val a dir que el que es dibuixa després del 20-D és especialment enrevessat i potser com mai, la sort i la dissort han anat força repartides. Semblaria que els electors hagin volgut castigar una mica a tothom, alhora que deixen possibilitats de joc a gairebé tots els contendents. La victòria del PP és notòriament amarga, perdent seixanta tres diputats, però és victòria tot i que les seves possibilitats de bastir una majoria de govern estable i duradora és més aviat escassa. El PSOE ha fet un mal resultat, però com que no ha estat tant dolent com es preveia els darrers dies, ha estat una dolça derrota amb el segon lloc ha salvat els mobles i Pedro Sánchez el seu cap, almenys a curt termini, de les ínfules predatòries de la presidenta andalusa Susana Díaz. Ciudadanos i Albert Rivera han tingut un èxit –de 0 a 40 escons- que no deixa de ser un fracàs, donat que les seves pretensions i les expectatives creades anaven força més enllà d’ocupar el quart lloc entre els grups parlamentaris, a més de no servir per proporcionar cap majoria de govern. Probablement és Podemos qui pot brandar amb més raó una valoració positiva, però tampoc a darrera hora ha acabat de rematar la sentència del bipartidisme, fet que hauria assolit d’haver aconseguit el segon lloc, ni que fos en vots, tot desplaçant al PSOE als llims del panorama polític espanyol. No haver incorporat el partit d’Alberto Garzón, ha acabat essent determinant perquè el resultat tot i ser-los esplèndid, els resulti agredolç.
El punt i final del bipartidisme a Espanya ha començat de manera clara, però no s’ha acabat de consumar i tot sembla indicar que això es pot produir en una mena de segona volta de les eleccions de diumenge, a les que haurem d’anar més aviat que tard. El PP no té amb qui fer matrimoni estable, i els temps que corren semblen no ser gaire adequats per a governs a precari. Certament les pressions al PSOE perquè es presti a la “Gran Coalició” amb els populars seran immenses, ja sigui del propi PP, la Unió Europea, els Mercats, l’Ibex-35, Ángela Merkel o el sursum corda. No és esperable, però, que els socialistes es prestin a un suïcidi polític d’aquestes característiques, ja que significaria el seu abandó –qui sap si definitiu- a aspirar a ser una alternativa de futur a les polítiques d’empobriment i de retallades del partit conservador. Que s’hagi configurat una clara alternativa a la seva esquerra com es Podemos, de qui s’espera una oposició molt activa, no abona que el PSOE faci un pas de “responsabilitat” que més que arriscat, els seria letal. Tampoc convé a cap partit configurar una majoria alternativa d’esquerres, que seria dèbil i combatuda de manera ferotge com “el pacte de perdedors”. S’imposa esperar. Les esquerres han d’assumir que el seu moment serà en la segona volta d’unes eleccions generals que no crec que puguin tardar més d’un any en produir-se, en un context de previsible malestar per una promesa recuperació econòmica que difícilment els haurà arribat en forma d’ocupació, seguretats contractuals i augment de salaris. Com escrivia Bertolt Brecht ja fa molts anys, la crisi es dóna quan “el què es vell no acaba de morir i el què és nou no acaba d’imposar-se”.
Josep Burgaya 