Síria s’ha convertit els darrers anys en un veritable malson, especialment per la seva gent, tant si han decidit fugir i formar part del llarguíssim estol de refugiats, com si s’han vist obligats a sobreviure en un territori fracturat i sotmès a opressions i brutalitats diverses. La primavera àrab que es va iniciar el 2011, havia de portar a Síria l’alliberament d’un règim dictatorial i sanguinari com ha estat i és el del baazisme dels Assad. La revolta la protagonitzava la joventut i les classes mitjanes i populars urbanes, que es volien emancipar del jou de la dictadura que havia comptat de sempre amb el suport del bloc soviètic, i establir un règim democràtic i de llibertats, on el laïcisme semblava ser-ne un component fonamental. El protagonisme del moviment corresponia a sectors progressistes, de plantejaments moderns i força occidentalitzats, que en res feia presagiar la singular i violenta irrupció i protagonisme del jihadisme islàmic. Quatre anys després, la revolució laica contra la dictadura Baaz s’ha afeblit, donat que la forta presència de tropes estrangeres notòriament subvencionades pels països del Golf, amb un enfocament radicalment fonamentalista sunní, ha acabat per reforçar a les cancelleries internacionals la figura del dictador Al-Assad, considerat ara un mal menor enfront el potencial desestabilitzador que a nivell geopolític significa la creació, entre territori sirià i iraquià, de l’Estat Islàmic (ISIS). Centenars de milers de morts, més de 5 milions de fugitius i escenes de violència extrema, entre els assassinats mediàticament planificats pels islamistes que ens transporten a la més crua Edat Mitjana, com els esgarrifosos bombardejos del govern del president a la seva pròpia població. Poques vegades la condició humana s’ha exhibit amb aquest nivell de misèria i deixa tant poc espai per a l’esperança.
Samar Yazbek, és una escriptora i periodista siriana que va haver de fugir del país el 2011 per tal de salvar la vida. Instal·lada a França, ha seguit l’esdevenir del seu país i en aquest llibre construeix un relat sobre els múltiples drames que l’estan aniquilant. Compromesa amb la seva gent, ha retornat els anys 2012 i 2013 tres vegades a Síria de manera clandestina per viure i retratar de primera mà, com el que era un aixecament popular pacífic, s’ha transformat en una guerra sagnant. La seva narració ens situa al cor del conflicte sirià i de les seves misèries, tot reflectint que aquesta terra i aquesta gent havien construït durant segles una cultura i una convivència que ara ha estat dinamitada. Reflecteix la lluita per la supervivència de la gent, enfrontant-se molts d’ells tant al totalitarisme del règim de Al-Assad, com a la brutalitat dels emergents grups jihadistes que han anat configurant la seva de bressol del Califat Universal. Un relat en primera persona estremidor, on els autèntics protagonistes són la gent, tot posant de manifest l’embogiment d’un territori en el que ha acabat per imposar-se la crueltat, sota la qual es mouen molts interessos no només de signe religiós, sinó geopolític. La descripció justament de la frontera entre Síria i Turquia, lloc de pas, d’actituds cíniques, de predomini de codis difícils d’interpretar, és d’una gran saviesa i sensibilitat narrativa A La frontera. Memoria de mi destrozada Siria (Stella Maris, 2015), Samar Yazbek construeix un fresc de l’actual realitat siriana que complementa de manera molt adequada, que proporciona matisacions necessàries, a explicacions i anàlisis més distants i, per això, més freds.
Josep Burgaya 