Sucursalismes

Poques vegades una campanya electoral s’havia viscut de manera tant viva i intensa com aquesta de les eleccions generals al parlament espanyol. Tot i la desafecció política dels darrers anys, malgrat la poca confiança que inspira el sistema de partits entre la ciutadania, i a pesar dels pocs vincles i l’escassa credibilitat que ens generen els lideratges polítics, semblaria que a les darreres setmanes es produeix un renovat interès per la política, o almenys per la seva dimensió electoral i festivalera. Probablement el seguiment i interès no té en molts casos gaire més profunditat del que tenen les nostres preferències en relació als concursants que ens desperten més simpatia en els múltiples concursos que s’emeten en el prime time televisiu. En qualsevol cas, els modernitzats formats de debat mediàtic, el major nombre d’actors, la pràctica més directa i menys encotillada de la campanya política li proporciona uns atractius que no tenien els processos electorals anteriors. Probablement, les renovades perspectives d’un canvi polític més profund que el que podia proporcionar l’alternança habitual entre els dos grans partits, també hi té força a veure. Encara que es resisteix a ser desplaçat, hom té la sensació que el bipartidisme hispànic està donant les darreres batzegades i es veurà desplaçat per un sistema de representació més plural, emergint amb força propostes més o menys innovadores que no només condicionaran els pactes posteriors, sinó que en poden ser els protagonistes. Encara que soni a tòpic, la major part de la ciutadania està farta de  “vella política” i de tot el que ha significat: clientelisme, corrupció, reduccionisme de la democràcia, falta de relats diferenciats, configuració d’una “classe governant”… La “nova política”, encara que a vegades no sigui tan nova, genera expectatives de canvi real, de mutacions necessàries i serioses en el sistema polític, d’aire fresc. Com que l’emergència es dóna sobretot en l’àmbit del centre-esquerra, la víctima principal de Podemos i de Ciudadanos pot ser-ne el PSOE, el qual es juga ara bona part del seu futur i justament posant-se en mans d’un projecte poc vigorós i d’un candidat no pas dels més brillants que ha tingut.

A Catalunya, aquestes eleccions se’ns presenten de manera especialment paradoxal. Durant aquestes setmanes gairebé ni es parla de el Procés, ni de la investidura o no d’Artur Mas per part de la CUP, tot i que el tema català és un element força central del debat polític espanyol i que l’apel·lació al qual podria afavorir la continuïtat del Partit Popular de Mariano Rajoy. Curiós, com també ho resulta que el silenci sobre si es formarà govern a la Generalitat no hagi desaparegut dels titulars dels mitjans només per una qüestió de la immediatesa que mou a aquests, sinó perquè les forces sobiranistes, no faran cap pas tot esperant els resultats i les possibles vies que puguin obrir les eleccions generals espanyoles. El país sense govern des de fa mig any –hi ha qui diria que fa anys que no n’hi ha-, i la decisió sobre si cal anar o no a unes noves eleccions que ens tindrien en aquesta situació de impasse com a mínim mig any més, pendent dels resultats i de les majories de govern que es configurin a Espanya. Mai la política catalana havia estat tan sucursalitzada a la política espanyola com ara. Resulta irònic que els responsables de que això sigui així, hagin estat justament aquells que desqualificaven a una part dels partits polítics catalans tot acusant-los de ser “sucursalistes”. Tant en la política com en la vida, qui més diu estimar no acostuma a ser qui més ho fa.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s