Les democràcies occidentals han anat mudant la seva naturalesa a les darreres dècades. El sistema de partits està en crisi, donat que ja no representen relats i projectes notòriament diferents -ideologies-, sinó matisos i lideratges amb diferent glamur per tal d’administrar estructures de govern que es consideren ara tecnocràtiques. La política ja no és el què era! Els vincles de la ciutadania amb els partits és escassa, igual que la credibilitat i la confiança que emanen. Gairebé ningú se sent cridat a Europa a formar part d’un partit polític, i encara menys aquests ens representen al llarg de tota la vida. Lligams líquids amb uns partits que no apreciem i pels que ens decantem per un exercici en pro del mal menor. De la pèrdua de solidesa de la democràcia occidental, del seu procés de banalització de la política ens parla Peter Mair, un dels politòlegs més reputats i interessants de les darreres dècades, i que va morir de manera prematura el 2011. Des del seu punt de vista, l’era de la democràcia de partits, els temps de la democràcia popular ja han passat. Tot i així aquestes organitzacions polítiques no han estat substituïdes per formes de representació millor, fet que ens dibuixa un futur una mica ombrívol per a una gobernança que serveixi als interessos col·lectius. La indiferència ciutadana cap al món polític té conseqüències importants sobre la reputació, però també sobre la legitimitat de la democràcia moderna.
A Gobernando el vacío. La banalización de la democracia occidental (Alianza Editorial, 2015), l’irlandès Peter Mair avalua com en els darrers temps les elits polítiques s’estan remodelant com una classe professional homogènia, tot refugiant-se en institucions estatals o semiestatals que els donen una relativa estabilitat en un món on els votants són cada vegada més inestables. Un món on van guanyant paper i credibilitat pràctiques i òrgans no democràtics, de manera que tot i que es preserva una democràcia formal -eleccions cada cert temps- s’està buidant a aquella del component de participació i de control popular. Especialment interessant en aquest sentit, és l’anàlisi que fa Mair sobre el sistema polític de la Unió Europea, on el tema no és de dèficit democràtic, sinó d’intentar fixar un marc de presa de decisions on la participació popular, la decisió col·lectiva no hi tingui cap paper. Un sistema perfectament pensat d’estructures tecnocràtiques de representació indirecta, on els estats estan transferint de manera voluntària les atribucions perquè es prenguin les decisions sobre les qüestions cabdals que es volen sostreure de manera conscient del pronunciament ciutadà. Política feta per les elits i sense interferències d’unes classes populars considerades “ignorants” i poc preparades per a les decisions transcendents. Una mena de despotisme tecnocràtic que restringiria la participació col·lectiva a qüestions menors i reduiria la política “nacional” a una mena de teatret de distracció. Quan els partits i els polítics es retiren de la societat civil cap a l’àmbit de les “responsabilitats” de Govern i d’Estat, desapareix la política cap a les mans d’una “classe governant”.
Josep Burgaya 