El factor CUP

No hi ha dubte que aquest grup d’estètica més aviat informal i de pronunciaments contundents i radicals s’ha convertit, almenys per un temps, en la pedra angular de la política catalana. Tot i ser la darrera força parlamentària, els resultats electorals els han situat aritmèticament en un punt decisori sobre la continuïtat o no de l’estratègia política del Procés cap a la independència. Tot i que alguns elements d’aquesta formació sembla que els complau força la situació de popularitat adquirida, de ser centre dels focus mediàtics i d’obligar als independentistes de JxSí a fer genuflexions continuades per tal d’aconseguir el suport puntual però importantíssim a la investidura de Mas com a President. La CUP però, com la majoria de partits, te ànimes diverses. Simplificant, diríem que hi ha gent que prioritza i aspira a una independència-exprés pels que el programa econòmic i social és un complement, però alhora, sectors que posen al davant el projecte anticapitalista de transformació socioeconòmica on l’independentisme seria més aviat un recurs estratègic per desencadenar-lo. Amb els pros i els contres propis de l’assemblearisme, per més que es demorin, hauran d’acabar per decidir i, optin pel que optin, la fractura interna i de suport social i electoral sembla inevitable. El seu èxit pot significar l’inici del seu fracàs.

La pressió que recau sobre aquest grup des del 27S és immensa i de vegades voreja la indecència. A mesura que han tirat aigua al vi de la investidura, les demandes de suport s’han tornat amenaces i desqualificacions tan inacceptables com eloqüents del estat d’irrealitat en que s’ha instal·lat una bona part de la política catalana. La investidura de Mas no salvarà un Procés que és inviable en els temps i formes que ha estat plantejat, com tampoc s’hauria de confondre el fet que una majoria aritmètica de diputats heterogenis és lluny de significar una majoria social qualificada que sembla que requeriria una pretensió de les característiques d’independitzar un territori a començaments del segle XXI i en el marc de la Unió Europea. La falta d’una majoria suficient i la dificultat de formar govern no és ni culpa ni competència de la CUP. No se’ls pot atribuir la responsabilitat en un fracàs que recau sobre una estratègia política del “caixa o faixa” que ha provocat que la coalició guanyadora no tingui amb qui associar-se. Quan es plantegen disjuntives excloents o obtens una victòria aclaparadora o bé, encara que guanyis, has perdut l’aposta. T’has aïllat, o desconnectat per fer servir l’argot actual. “Obligar” a l’extrema esquerra a donar-los suport, resulta quan menys antinatural.

No sé que farà finalment la CUP. Intueixo que acabarà pactant la investidura a darrera hora amb una forma més aviat vergonyant, cedint dos diputats tal i com planteja un molt abduït per la realpolitik David Fernández, a canvi de que JxSí assumeixi uns compromisos econòmics i socials revolucionaris que, com tothom sap, ni es plantegen de complir. La pressió és  gran i no tant perquè el país s’hi jugui molt, sinó perquè a una bona colla de gent han convertit la política en la seva raó de ser i el seu modus vivendi, i també perquè una part de la nova política està encantada amb la possibilitat de fer de “reina per un dia”. Viure per veure. Que un anticapitalista profund i intel·ligent com Antonio Baños acabi salvant políticament un liberal-conservador com Mas i el que significa no deixa de ser paradoxal. Si es dóna aquest fet i la investidura corresponent, no ens equivoquem, no s’ha resolt gaire res més que proporcionar oxigen i temps al postpujolisme i a una estratègia que, probablement, no porta enlloc.