París i el clima

La propera setmana es posarà en marxa la Cimera del Clima de París, el que es coneix en l’argot institucional de les Nacions Unides com el COP21. Una trobada de 195 països representats al seu màxim nivell de cara a intentar establir acords que reverteixin l’escalfament global del planeta i, el que és més important, assegurin mecanismes de compliment per part dels països i no acabi provovant els efectes frustrants que va tenir el famós Protocol de Kioto que es va signar el 1997, el qual va incomplir gairebé tothom. Encara que es pugui pensar, aquesta reunió de París no és una fanfàrria més a les que ens tenen acostumats les relacions internacionals. El que s’hi faci o no, és extraordinàriament transcendent per les nostres vides i influirà en el devenir i en la qualitat de vida d’unes quantes generacions. De vegades els avatars polítics nacionals o locals, plens de temes força menors, no ens faciliten el valorar el què és realment significatiu, el què és “urgent” ens impedeix veure el què és “important”. Això ho és. Cada vegada més, els temes primordials requereixen de mecanismes de decisió globals, donat que els efectes perversos de l’emissió a gran escala de gasos d’efecte hivernacle i el consegüent escalfament global no saben de fronteres nacionals i la solució és mundial o senzillament no és solució.

Hem tardat molt a prendre consciència generalitzada sobre la profunditat del problema de l’escalfament planetari –alguns encara el neguen- i el marge d’acció ja és molt escàs. Amb la tendència actual, el 2050 la temperatura mitjana del món pot superar els 2 graus, i els seus efectes en forma d’inundacions costaneres, desertització, disminució de terres de conreu, insuficiència d’aigua potable i fenòmens migratoris massius, poden deixar en pura anècdota els conflictes geopolítics que patim a l’actualitat. Que a final de segle la projecció actual ens porti a un augment de 4-5 graus, pot fer inhabitable una part del món, quan la població superarà amb molt els 12.000 milions de persones. D’aquest futur que podria esdevenir dantesc, la naturalesa ens en dona ja algunes evidències en forma d’un cada vegada major predomini dels fenòmens meteorològics més extrems. La finestra del temps per actuar es va tancant. Com més tardem en actuar de manera real més enllà del verbalisme institucional, més caldrà fer en el futur i més car i difícil serà. El major factor d’emissions, el consum d’energies fòssils, ja ha esdevingut una rèmora totalment insostenible.

La pretensió de la Cimera de París és la de fixar processos generalitzats de reducció d’emissions prou moderats, que no se superi el 2100 un escalfament global de 2 graus, considerat un llindar la transgressió del qual tindria efectes demolidors i irreversibles. Per assolir acords, un dels problemes més remarcables, és la distinta responsabilitat i interessos al respecte de les potències econòmiques antigament industrials que són les que més han contribuït a les emissions i els països emergents o directament subdesenvolupats que es neguen a acceptar que se’ls pugui negar un procés de creixement econòmic com el que a Occident hem gaudit durant segles. La qüestió no és menor, com tampoc ho és que, encara que molts ho pretenguin, la solució a les emissions no vindrà d’un “miracle tecnològic” que les pugui neutralitzar, sinó de canvis profunds en els models vigents de producció i de consum. Mudar d’una economia i una societat assentada sobre el malbaratament cap a un món en el que es prioritzi la sostenibilitat mediambiental serà un procés difícil i amb moltes resistències. Significa apostar pel decreixement econòmic i per un benestar que no se sostingui en el consum compulsiu. Gairebé res!