Film: Truman

El tema de la pel·lícula podia induir a pensar que estàvem davant un drama lacrimogen sobre el caràcter injust o indecent de la mort o una cursilada enorme sobre les amistats que perduren al llarg de tota una vida. Certament, en favor del film hi havia un director, Francesc Gay, que havia facturat una magnífica darrera pel·lícula de caràcter coral, Una pistola en cada mano, com també el protagonisme de dos actors que es troben en un moment dolç de la seva activitat, i que acostumen a triar foça bé els projectes en els que s’embarquen. Trobo que Truman és una magnífica pel·lícula, perquè justament tracta un tema extremadament tràgic i que porta a l’emotivitat extrema, i ho fa amb prudència, no travessant els límits fàcils cap a la ploranera, perquè toca el tema amb tacte i fins i tot amb humor. És un relat intens, profundament dramàtic, però tractat amb un toc de comèdia sense caure en la frivolitat. Una historia expressada de manera precisa, suggerent, no superant els límits de l’elegància i amb un atractiu enfocament irònic.

Estem davant una reflexió sobre l’ètica de viure i de morir i davant un cant a l’amistat, entesa aquesta com la compenetració en la diferència. Encara que el cinema ha intentat sovint de presentar-ho així, hi ha poca èpica en la mort, una activitat ineludible però sempre plena d’incomoditats i que tendeix a produir-se sempre en un mal moment. Cesc Gay s’apropa al drama d’una mort sabuda i inevitable de forma intel·ligent, amable, amb tons de comèdia que no oculten sinó que potencien la sentimentalitat profunda que la relació entre els dos personatges -de fet, tres- genera. La química entre els personatges i entre els actors és fonamental en l’equilibri que és tan important al film. Ricardo Darín sempre acostuma a estar imponent, però també ho està Javier Cámara. La valentía i l’impuls d’un enfront la prudència i generositat de l’altra. Probablmenet les millors amistats tenen més de complementarietat que no pas de similitud.

Encara que un dels elements centrals és la mort, aquesta no ocupa la centralitat de la pel·lícula, sinó justament les ganes de viure i les relacions amistoses com un component crucial i ineludible de la vida. Ganes de viure i ganes de morir poden ser compatibles, justament perquè una mort produïda de manera lenta i indigna no faci malbé el valor d’aquella. Una molt bona i ineludible pel·lícula.