Els darrers atemptats a França són dels que et deixen consternat i no només per una violència descarnada i per la seva amplitud d’objectius, sinó perquè ràpidament hom té la sensació de que el que acaba de succeir tindrà uns efectes grans sobre les nostres vides, però també en la política i les relacions internacionals. Els efectes de París són comparables amb els que va tenir l’11-S de Nova York. Els enemics de la societat oberta occidental ja no són principal ni primordialment fora, sinó que formen part de la nostra, encara que sigui malvivint en barriades marginals. El concepte tan preuat de “seguretat” ha quedat definitivament dinamitat per un terrorisme que no s’autoimposa cap mena de límit moral o humanitari. El culte a una violència practicada de manera brutal i generalitzada, gairebé medieval, que se sosté i se justifica en nom d’una religió redemptora. Algú dirà que aquestes pràctiques tenen poc a veure amb interpretacions sensates de la religió i certament és així, però també tots plegats ens hauríem de plantejar el perquè la major quantitat de sofriment i de mort al llarg de la història s’ha fet en nom d’algun Deu. No sé si al tocar temes tan tràgics hi ha lloc per l’humor però, com diria Woody Allen, “si Deu existeix, espero que tingui una bona excusa”.
Com més complexes, sofisticades i tecnològiques són les nostres societats, es dóna la paradoxa que són molt més vulnerables, molt més insegures. El sociòleg alemany Ulrich Beck ho va definir com “la societat del risc global”, un món en el que qualsevol fet inesperat el pot fer entrar en crisi, la qual cosa ens pot induir a mudar cap a un autoritarisme amb façana democràtica, cap a un totalitarisme tou que la ciutadania pot donar per bo en nom de la por. El terrorisme jihadista actual coneix i actua justament sabent les nostres debilitats i aprofitant les enormes facilitats d’actuació que dóna la pretensió d’immolar-se. En un món intercomunicat i donat a convertir-ho tot, fins i tot les tragèdies, en un gran espectacle i en un producte de consum per a una opinió pública propensa a les grans emotivitats, el fonamentalisme islàmic transmutat en una mena de nihilisme postmodern, és coneixedor de l’enorme poder multiplicador que tenen els mitjans de cada una de les seves accions i com la finalitat d’atemorir les nostres societats s’aconsegueix amb extrema facilitat. Coneixen les càrregues simbòliques que tenen determinades formes i determinats objectius. Atacar França com a referent del nostre model social i polític i París com a ciutat cosmopolita té molta càrrega, justament quan el flux de refugiats sirians està posant a prova la capacitat europea per practicar la solidaritat.
Sens dubte estem davant de fets que no admeten de relativitzacions. El mal existeix, i no es justifica cap terrorisme en nom de actituds maldestres i també injustificades que puguin haver tingut els estats occidentals respecte a les víctimes de la geopolítica. El jihadisme no significa emancipació ni justícia pels pobles que diuen representar, sinó una forma extrema de subjugació i de totalitarisme. Si no volem caure en el “bonisme” probablement hem d’acceptar que algunes dosis d’ús de la força requereix aquest combat, però certament requereix de moltes més coses i sobretot d’intel·ligència. La resposta immediata del govern francès, apel·lant a la testosterona i definint la situació com a “estat de guerra”, es pot entendre en calent o bé per donar satisfacció a una opinió pública indignada, però difícilment una escalada verbal i bèl·lica farà gaire per trobar sortida a una situació que si alguna cosa la defineix és la de no ser ni simple ni fàcil. El treball i l’acció policials deuen ser claus, però si caminem cap a un estat policial i autoritari, si ens passem pel folre els escrúpols morals que es donen algun sentit civilitzatori, el terrorisme hauria guanyat la partida.
Josep Burgaya 