Impostures

Tot sembla indicar que, almenys de moment, no hi haurà President electe a Catalunya i que la conformació de nou govern haurà d’esperar probablement uns mesos. La que havia de ser  “la setmana gran” del Procés tot apunta a que es tancarà en fals. El que havien de ser moments únics que passarien als llibres d’història, no faran sinó formar part de l’immens reguitzell d’accions insensates que adornen la política d’aquest país els darrers anys. Tot i els esforços dels mitjans i periodistes afins a la majoria dominant per mantenir la societat catalana atenta i tensionada, sembla que tanta profusió de dates històriques ha acabat per desinteressar a la concurrència, potser perquè intueixen que tot plegat és poc més que gesticulació i una immensa fugida endavant. La CUP ha viscut aquest dies els seus grans minuts de glòria, suportant una pressió que ha acabat derivat en patètiques amenaces. Si com sembla apostaran per mantenir la coherència i no participar en la impostura d’Artur Mas, la cacera de bruixes que patiran el dia després serà immensa. De fet, els resultats electorals, més que convertir-los en claus el que els van fer fou una immensa putada. No tenen una sortida bona: “mal si fan, mal si no fan”.

No es pot pas negar que Artur Mas s’hi ha fet i molt per aconseguir ser investit. Ha renegat de les seves polítiques anteriors basades en un estricte neoliberalisme de desmuntatge del sector públic i les polítiques socials, per passar a defensar la renda mínima d’inserció i tot abandonat el business friendly característic, per preocupacions per l’equitat social i el look decorbatat i casual. De fet, la genuflexió davant la CUP, la seva disposició a humiliar-se per assolir a qualsevol preu la presidència, ha provocat una certa angúnia i ha estat faltada de la mínima noció de dignitat i de coherència política. Mas representa aquests dies la millor versió de la solemne frase de Groucho Marx: “Aquestes són les meves idees, però si no us agraden en tinc unes altres”. Probablement, tot el soroll mediàtica en relació al tema, ha aconseguit deixar en un segon pla la immensitat de casos de corrupció organitzada que semblen anar associats al pujolisme i als seus hereus, és a dir, a la història política d’aquest país dels darrers 35 anys, però difícilment aconseguirà callar-ho. De fet, es fa difícil d’entendre l’entestament actual de Mas i el seu entorn en mantenir-se al poder fent tota mena de gestos i de doblar apostes, sense tenir en compte el “vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3 per cent”. Mentrestant, Oriol Junqueras s’ha posat de perfil, com si tot plegat no anés amb ell.

Algun dia caldrà estudiar el paper de les esquerres catalanes durant aquests anys, de com una part significativa d’elles van acabar identificant-se i essent fagocitades per l’imaginari pujolista, fent apostes de classe que no són les seves i enviant a l’habitació dels mals endreços les seves preocupacions de major igualtat i de justícia social. De com han apostat per un vaixell que no hauria de ser el seu i per un capità al que no li queda més sortida que el martirologi i portar-los a embarrancar cap els esculls. Pel camí, contribuiran de manera il·lusionada a renovar la majoria dretana del Partit Popular i de Mariano Rajoy a Espanya. No hi ha dignitat en provocar un xoc de trens, especialment quan més que una topada el que s’obté és un atropellament. Aquests, se solen pagar molt cars.