Desconnexió

 

És innegable que una part de la societat catalana està il·lusionada amb un Procés que creuen els ha de portar a una altra dimensió. Els jocs d’artifici continuats dels seus líders com la proposta de resolució del Parlament que ens ha de conduir a una independència-expréss, no ha fet sinó pujar alguns graus la tensió emocional, i fer uns passos més en l’allunyament progressiu de la realitat en que alguns s’han instal·lat fins convertit la levitació en l’estat natural del país. Una altra part de la societat catalana, entre la que em compto, no sembla participar de tanta eufòria i més aviat viu amb perplexitat aquests fugida endavant continuada cap al precipici on sovint sembla que no se’ls acudirà anar més enllà, però que l’instint de supervivència i de continuar agafats al poder els indueix a trobar renovats gestos que, tot i no portar enlloc més enllà de fer-se mal, els permet anar surfejant i augmentar la temperatura en l’escalada de la tensió. Aquesta part del país, descreguda, potser una mica més realista, desconfiada amb els nous revolucionaris que han desat la corbata a l’armari, escèptica amb tanta profusió de símbols i eslògans som els que realment hem desconnectat. Potser no hem fet amb una Espanya amb la que mai hem sentit tenir gaires vincles emocionals, però sí amb la irrealitat de la política catalana dels darrers temps. Pot ser que la naturalesa ens hagi negat un sentit èpic que sembla ara adornar gent que fins fa poc eren gent d’ordre, persones conservadors que no havien arriscat mai res i encara menys havien tingut preocupacions col·lectives. Pot ser que formats en el racionalisme i les idees il·lustrades a alguns ens sigui difícil d’entrar en lògiques que requereixen de vocació religiosa, de predisposició a la fe o que no ens atreuen els estats alterats de consciència.

 

Que quan no es té la capacitat o la força per obtenir canvis modestos es vagi doblant l’aposta, en una lògica més de casino que no pas de la política o de la vida, ja que el que assegura és un fracàs de grans dimensions. Aquesta és la lògica d’Artur Mas per salvar-se a ell mateix, amb un nombrós grup de corifeus de dreta i esquerra que l’aplaudeixen, mentre l’escàndol del 3% es va demostrant majúscul i generalitzat i el putiferi de la família Pujol evidencia que les bases sobre les que es va assentar aquest país durant molts anys i fins arribar a avui, han estat absolutament dèbils i inacceptables. El Procés, però, sembla que s’ha convertit en un inhibidor moral absolut que permet justificar l’injustificable, o bé atribuir-ho tot a una conspiració orquestrada de l’Estat espanyol. Tot molt saludable. Podria ser que aquells que estupefactes no participem dels ardors d’aquesta cursa cap al no res, per edat no es va ser a temps d’inculcar-nos algunes veritats rebel·lades o bé no se’ns narcotitzés educativament parlant. Formats encara en els valors de la prudència, la recerca de la sensatesa, la lògica, el benestar col·lectiu, ens resulta difícil admirar el transformisme cínic d’alguns dirigents polítics, que amb el seu comportament messiànic intenten vestir el que només són interessos ben particulars de perpetuar-se en el poder a qualsevol preu, no fos cas que acabessin per haver de rendir comptes de la seva impostada fatxenderia. A la recerca del martirologi que els justifiqui davant la societat i la història, ens estan entregant a tots nosaltres en l’altar del sacrifici. No ens enganyem, en aquesta aposta desaforada, els que constituïm l’aposta som tots nosaltres.

 

Anuncis

3 thoughts on “Desconnexió

  1. Josep, sóc Pau Nadal, ens acabem de conèixer arran de la IV Fira d’Economia Solidària, tot un plaer tenir-te allà entre nosaltres. A banda comento el teu article, amb el que comparteixo algunes coses, però no totes ja que la teva versió dels fets no em dóna sortida a una cosa que jo sento manifestament injusta i indigna. Començo, jo sóc dels que darrerament cupejo, això vol dir dels eixalabrats que estan fins els pebrots d’aquest estat del qual no me’n sento partícip des de fa molts anys i el qual ha jugat de la pitjor de les maneres l’anticatalanisme. Sóc una persona escèptica amb el ser humà i malgrat puc entregar-me en moviments com l’economia social i solidària, sóc ben conscient que aquesta tan sols tindrà sortida si els actors que la duen a terme són persones bondadoses. Igualment em passa amb projectes com Catalunya o Espanya. Quan es juga la carta de la mesquinesa, els que no som especialment nacionalistes ens sentim descol·locats, ara bé qui ha tingut i té la paella pel mànec en tot aquest assumpte ha estat l’estat espanyol que fins ara ha jugat de manera molt barroera les seves cartes. Posar la lupa sobre els polítics catalans i obviar les malifetes del espanyols no és just. Estic d’acord amb tu que els nostres són manifestament dolents, en part gràcies al gran patriarca Jordi Pujol ara convertit en el Padrino, que va fer els impossibles per perpetuar-se en el poder, amb tot el que això ha suposat i avui coneixem. Què vull dir amb tot això? d’acord ens en anem cap al precipici, però es que la displicència i xuleria amb el que es tracta al llevant espanyol, especialment el català, des de les essències pàtries espanyoles amb epicentre a Madrid, són tolerables?. Sóc dels que creu que cal ensenyar-los que no els tenim por malgrat tenim totes les de perdre. El discurs dels ciudadanos és directament fastigós (no entraré en detalls per no estendre’m) i aquest és el discurs que ha adoptat la ‘inteligentsia’ madrilenya per derrotar el ‘nacionalismo’ catalán. Un discurs d’idiotes en el qual se’ls diu que ells no són nacionalistes sinó patriotes que segueixen les tesi de Jurgen Habermas sobre el patriotisme constitucional, en el país on TV5 és el rei….en fi. Tan sols em va faltar l’altre dia el Felipe VI aquest dient als asturians que ells no l’havien fallat amb la conseqüent claca atronadora de tot el públic dempeus en l’entrega dels premis Príncipe de Asturias. Xuclasangs desvergonyits! com s’atreveixen!

    Jo tinc la ‘mala sort’ que treballo en una oficina de premsa on cada dia m’he d’empassar la Razón, l’ABC, el Mundo, el País, etc. Els representants d’aquests diaris ens tenen veritable inquina, ens toleren perquè no ens poden aixafar, i ho sento però en aquest cas sóc jo qui no ho tolero. Anar vivint amb el ‘Peix al Cove’ em sembla indigne, i el futur que ens espera si no ens movem és del País Valencià o les Balears, on la cultura catalana i la idiosincràsia que hi porta aparellada han pràcticament desaparegut. El dia que la cultura catalana principalment deixi de ser la columna vertebral que vehicula les expressions que sorgeixen d’aquesta terra, aquest país esdevindrà un lloc sense suc ni bruc, una merda punxada en un pal, parlant en plata. El dia que això passi, tinc planificat fugir a Mèxic i dedicar-me a cantar ranxeres i beure tequila. Una abraçada cordial (perdona la fogositat del meu text, malgrat tot sóc una persona ben temperada 🙂

    M'agrada

    1. Hola Pau, estic força d’acord amb tu. Certament a l’article parlo d’un vessant del tema, i n’hi ha tota un altre que és la incapacitat d’una part significativa de la política espanyola per entendre que el malestar o directament la desafecció catalana té unes causes reals. Tot allò que em desagrada profundament del nacionalisme, sobretot que serveix per emmascarar el conflicte real d’interessos, em molesta tant o més quan es tracta del nacionalisme espanyol. Entenc les posicions independentistes no només com a legítimes, sinó raonables. El que no em sembla acceptable és el gran engany que em sembla haver caigut la política catalana actual, amb un nivell d’impostura poc digerible. L’establiment d’un pensament únic “patriòtic” que serveix per tapar les misèries del pujolisme em sembla un flac favor al país. Prometre independències-exprés és un engany. El tema és més difícil i complex de com se’ns acostuma a plantejar i, a més, crec en la preponderància de l’eix social en política. El sobiranisme actual, almenys en una part, té alguna cosa de “rebel·lió dels benestants” que em desagrada i crec que ens descentra sobre el que és realment important.
      Una abraçada Pau, i espero que en podrem seguir parlant.

      M'agrada

      1. Josep, crec que en termes generals estem força d’acord. És obvi que no hi haurà una solució a curt termini i que amb els actors actuals és difícil que tot això es desencalli, esperem que la deesa Fortuna ens sigui propicia en les properes eleccions tot i que sembla que fins i tot els Déus estan una mica despistats darrerament. I si, molt d’acord amb la ‘rebel·lió dels benestants’ que quan se’ls porta a judici pel 9N són incapaços de plantar-se, cerquen els millors advocats i amaguen la mà amb que van llençar la pedra. Més que una rebel·lió estem parlant d’una pataleta, no anirem massa lluny amb aquests dirigents (i m’encantaria poder dir que m’he equivocat amb aquest judici…). Una abraçada

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s