Aquest és un llibre sense cap pretensió definida, però fent honor al seu títol en resulta un gran plaer la seva lectura. Un llibre que parla justament d’aquelles coses que poden ser molt satisfactòries a la vida, definides i explicitades des de la filosofia, amb multitud de cites literàries encertades i precises. Un autèntic cant a la vida fet per una vitalista compulsiu com és el seu autor, justament filòsof i professor de literatura francesa a la universitat de La Sapienza de Roma. Assagista habitual, fa un recorregut en aquest llibre sobre tot allò que encara que banal, pot resultar per cadascú de nosaltres una immensa font de felicitat, o almenys ho ha significat per algú. Dels petons a les bicicletes, del cafè al xampany, de la xocolata a les drogues, de les bones maneres a l’excentricitat, de l’embriaguesa a l’elegància o dels petons als olors. Tot un itinerari per tal de donar sentit a unes vides que, de fet, et tenen escàs; una manera “de moblar el buit” en les paraules introductòries del mateix autor. Com ho definia el cínic Cioran que arribat a França des de Romanía es va dedicar a recórrer el nou país en bicicleta: “Entre la utopia i el nihilisme hi ha un territori de felicitat relativa, de tardes en bicicleta”.
A Los grandes placeres (Periférica, 2015), Giuseppe Scaraffia ens proporciona un llibre deliciós, ple de saviesa intel·lectual i d’escepticisme vital. Una escriptura que tot i no tenir grans pretensions, va força més enllà de l’aparent simplicitat amb que es presenta. Un assaig divulgatiu, divertit i recreatiu, ple de bona erudició i de subtils suggerències carregades de pessimisme a la manera de Victor Hugo: “El passat només és bonic en runes”. Pocs com Voltaire, tot i entendre que el què és superflu és indispensable, estan tan convençuts de fer una aposta per la simplicitat: “Treballa sense pensar és la única manera de fer suportable la vida”. De manera un xic pretensiosa, Hemingway opinava que “de vegades un home intel·ligent es veu obligat a emborratxar-se per tal de poder passar el temps amb els idiotes”. La vida s’esvaeix en un moment després d’una barreja indigesta de plaers i de sofriments afirma l’autor del llibre tot fent professió de fe del pessimisme. No hi ha realització possible pels individus i, com diu la dita, els deus satisfan els desitjos d’aquells als que volen castigar. Com afirmava Dominique de Roux, “el desig existeix només en funció del no res”. O en paraules de Somerset Maugham, “les coses que se’ns escapen són més importants que les que posseïm”. Al·leluia pel llibre!
Josep Burgaya 