Europa

Hi hagué un temps en el que pertànyer a Europa era un desig, un gran objectiu a la vida de les persones i els pobles, l’evidència de prosperitat civilitzatòria. Europa estava conformada per un imaginari construït amb els valors de la llibertat, la solidaritat, la inclusió social, la modernitat i la integració dels nou vinguts. A la trista Espanya franquista i de la primera transició política aspiràvem a que arribés un dia en poder ser admesos i integrar-nos de manera plena en un món que simbolitzava la democràcia, el progrés, l’ascensor social i fins i tot quan calia la compassió amb els que tenien dificultats. Terra d’asil, sabíem de la importància de la noció de mercat únic, però més que dels mercaders Europa era un concepte i no tant un territori, uns principis més que no pas uns guanys econòmics. Aconseguírem finalment el 1986 que se’ns admetés en aquest club, no sense notòries exigències per tal de complir els mínims establerts per formar-ne part. Quedava clar que no s’admetia a tothom, especialment si hi havia dèficits democràtics o de llibertats i aprenguérem que, al formar-ne part, nosaltres també fèiem un notable avenç com a societat. El desplegament, finalment, de l’Estat del Benestar i l’arribada d’abundants fons de cohesió per posar-nos al dia en van ser una clara evidència del millor del significat “d’Europa”.

Passats els anys, Europa s’ha ampliat de manera gran en països i territoris, però sembla haver-se diluït força en intensitat. La caiguda del mur de Berlín a la que va seguir tot el sistema soviètic, va precipitar la incorporació molt ràpida de països sense que les exigències respecte a les condicions dels seus estats de dret fossin gaire explícites. Es va impulsar i imposar la noció de “Mercat Comú”, sense gaires escrúpols en relació a les llibertats o la implantació del model social europeu. Temps de predomini conservador, i molt neoliberal en l’econòmic, que impulsaren una Europa més interessada en construir un espai geopolític i econòmic, que no pas en el desenvolupament i aprofundiment d’un concepte. La crisi ha evidenciat força la deriva mercantil i purament instrumental, amb l’hegemonia no pas precisament de la millor Alemanya, la falta de mecanismes de gobernança política plenament legitimats o bé el predomini de polítiques d’aprofundiment del sofriment i de notori oblit del concepte d’ajuda o bé de solidaritat. Els grecs podrien parlar molt sobre el “sofriment inútil” que se’ls està infligint.

El tema dels refugiats d’Orient Mitjà ha destruït qui sap si definitivament el concepte i la imatge de l’Europa oberta i solidària. Corrues immenses de gent no atesa i desconsiderada, escamots policials reprimint als que fugen de la misèria i del terror, fronteres tancades al sofriment i a les famílies que arriben cansats i amb criatures, profusió de murs i filats amb pues. Cimeres i més cimeres perquè els països incompleixin després els migrats acords d’acollida, declaracions de polítics contra els refugiats que són una afronta a la democràcia, mentre el fred de l’hivern està condemnant a aquesta pobra gent a patiments extrems. Les imatges de les corrues a peu per Eslovènia d’aquesta setmana, on milers i milers de persones s’han de desplaçar a peu pels camins, rodejats per policies a cavall talment com si fossin un ramat, no és sols que siguin intolerables i ens remetin al pitjor de les deportacions de fa seixanta anys, és que dinamiten la concepció mateixa d’Europa. La debilitat actual de la Unió Europea no rau tant l’adequació de la moneda única o en la falta d’una major unió política, sinó en la falta d’una valors comuns plenament compartits.