Les portes giratòries, encara

Un dels aspectes que més ha deteriorat la consideració de la política com a activitat digne, ha estat la tendència de molts polítics que al deixar les seves responsabilitats, en lloc de tornar a la seva professió prepolítica, el incorporar-se a ben remunerats càrrecs en grans empreses, la preparació dels quals per obtenir-los eren més que dubtosos. La sensació quan això passa, i passa molt sovint, és que hi ha una comunió d’interessos empresarials i polítics que porta als seus protagonistes a fer-se mutus favors. Ningú és tan ingenu per pensar que l’acolliment de polítics a les corporacions es fa de manera desinteressada, després d’un procés de selecció obert. Qui més qui menys té la convicció que es paguen favors: “avui per tu, demà per a mi”. Les grans corporacions aconsegueixen així condicionar preses de decisions polítiques, la majoria de les quals tenen un gran calat econòmic i efectes negatius sobre les arques públiques. Què no estarà disposat a fer en compensació l’ACS de Florentino Pérez als polítics que li van blindar el fallit negoci del magatzem Castor amb tres mil milions d’euros? En realitat, això que popularment es coneix com el mecanisme de les “portes giratòries”, funciona també en l’altra sentit, consistint en la incorporació de grans directius empresarials o financers, explicats com a fitxatges estel·lars, i que després d’un temps de fer “bona feina”, tornen a l’empresa. L’anada i tornada de banquers de Wall Street a la Reserva Federal o al govern nordamericà és un clàssic, com ho és entre la gent de la City de Londres i els governs britànics, com molt bé explica el politòleg de moda Owen Jones. Els directius de Goldman Sachs porten o condicionen les finances i les polítiques econòmiques de molts governs i d’institucions europees.

Acaba de morir l’ex-dirigent de l’Esquerra Unida i Alternativa Jordi Miralles. Sens dubte una persona que va portar amb dignitat tan la seva estada en la primera línia política com la seva sortida. Els mitjans han destacat d’ell, talment com si fos una gran anomalia, que va deixar el Parlament i va tornar a exercir la seva professió de carter. El que hauria de resultar un fet normal convertit en excepcional, no per culpa justament dels mitjans sinó degut al poc hàbit de fer-ho. S’ha instal·lat la funesta idea que la política és una activitat amb grans possibilitats de promoció social i econòmica, ja que qui aconsegueix entrar en una determinada roda de responsabilitats i salaris, ni el partit ni les empreses que es mouen al voltant de les institucions el deixaran ja mai a l’estacada. Els interessos col·lectius sacrificats a l’altar dels interessos privats i de les debilitats particulars. Així es configura una comunió que el mon anglosaxó coneix com “l’establishment” i al nostre país s’ha tipificat com “la casta”. No és molt edificant que els ex-presidents vagin a parar als consells d’administració de les empreses elèctriques que han protegit i beneficiat, com tampoc que se’ls proporcionin canongies diverses o escons irrellevants al Senat. Tot i ser una pràctica força més associada a la dreta política que no pas a l’esquerra, alguns elements d’aquesta tampoc hi fan fàstics. Són recents els casos de Trinidad Jiménez o bé de Jordi Portabella. Les sortides de la política són complexes, perquè si les estades han estat llargues, comporten un procés de desprofessionalització notòria. Tothom té dret a guanyar-se la vida, òbviament, però la ètica i la transparència democràtica haurien d’evitar confusions d’interessos a més de missatges a la ciutadania ben poc edificants.