Jordi Amat. El llarg procés

Estem davant d’història intel·lectual i política del catalanisme fins arribar a l’hegemonia independentista dins el camp nacionalista dels nostres dies. Un recorregut que va des de la col·laboració amb l’aixecament franquista durant la Guerra Civil d’alguns representants rellevants del catalanisme -Cambó, Estelrich, Ventosa- que tenien la vana pretensió que el seu “col·laboracionisme” els permetés salvar alguna cosa de la cultura catalana als anys de plom que vindrien, fins a l’explosió sobiranista dels darrers anys, passant per les dècades de predomini del possibilisme pujolista dins un camp catalanista escindit entre el nacionalisme dretà i d’arrel catòlica, i el catalanisme laic i progressista que qui millor el va simbolitzar i representar va ser Pasqual Maragall. Un llibre interessant, ja que posa en qüestió el relat dominant en el camp catalanista construït des dels think thaks i la intel·lectualitat pujoliana o post-pujoliana ben alimentada i promocionada des de les canongies del poder autonòmic, consistent en establir un fil conductor entre la resistència cultural de base catòlica monserratina dels anys cinquanta, la institucionalització del nacionalisme en la fase democràtica i la frustració dels darrers anys de la pretensió de catalanitzar Espanya que havia constituït la finalitat última del nacionalisme català. Se sobrevaloren els gestos, força aïllats cal dir-ho, dels Jordi Pujol, Josep Benet i companyia, mentre es menysté el col·laboracionisme de la Lliga i de les classes mitjanes catalanes amb el franquisme, el paper del catalanisme popular, les aportacions des de l’esquerra a la doctrina catalanista com va ser la de Jordi Solé-Tura amb Catalanisme i revolució burgesa, tot considerant que les preocupacions socials no fan sinó distreure als catalans de l’objectiu nacional i es pretén condemnar als llims de la història a les dècades de modernitat barcelonina que encarna el municipalisme progressista de Maragall i el PSC.

Jordi Amat, col·laborador habitual de les pàgines de Cultura de La Vanguàrdia, ha escrit un llibre molt notable, profundament documentat i alhora amb punts de vista que tot i ser clars destil·len connotacions força subtils. A El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània, 1937-2014 (Tusquets, 2015), es fa un recorregut per aquests setanta cinc anys, per intentar retratar processos i actituds que venen de lluny, contraposicions que existeixen encara que la visió dominant les negui, així com el detall d’algunes impostures notòries. El llibre va molt a fons en algunes qüestions molt concretes de la històrica cultural i les relacions entre intel·lectuals catalans, tot fent servir alguna documentació inèdita, ja que el llibre és l’articulació d’una sèrie de monografies d’investigació acadèmica i erudita, les quals han estat adequadament relligades i que compten amb una aclaridora introducció i, sobretot, amb una clara i contundent anàlisi final. Hi ha moltes Catalunyes i molts relats possibles de la represa de la normalitat cultural, després d’una Guerra Civil i un Franquisme, amb els quals, curiosament, una part significativa del catalanisme hi va col·laborar de molt bon grat. Hi havia i hi ha un nacionalisme que converteix el discurs nacional en una manera d’obviar, en un substitutiu dels problemes i conflictes socials. Qui dia passa, any empeny. Com en les pel·lícules de lladres i serenos, davant del dubte de qui és qui, no hi ha més que “seguir el diner”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s